Quan posseeixis tots els estels -4-

Una vegada al seu despatx, van poder veure al seu director en pijama.
-A veure si ho he entès bé. Estàveu a la teulada veient els estels tot i que està prohibit?
-Sí. -va fer la Teba amb seguretat.
-Bé. Zac, si no t'importa ves-te'n a dormir ja que és tard. Però tu Teba, no et moguis d'aquí.
-Però això no és just, hem pujat els dos i la culpa la tenim els dos. No pot carregar-li tot a ella. -en Zac va intentar convèncer al director però no hi va haver manera.
-Zac ves-te'n. -la Teba va intentar prevenir problemes.
-Au ves a dormir noi.
-Però... -no va poder acabar la frase.
-Zac, va. -va dir la Teba amb desànim a la veu.
-Bona nit. -va dir en Zac, i finalment va sortir per la porta.
-Ara hem de parlar tu i jo.
El to de la veu d'en Joan no sonava gens bé. La Teba va esperar-se el pitjor.
-Teba, et vaig dir que et fessis amiga seva, que l'acompanyessis, que el consolessis si feia falta i que li fessis costat, no que t'he l'emportessis a la teulada, sabent que està totalment prohibit, per fer vés a saber quines coses i hem vingueu contant que estàveu veient els estels.
-Ho sento, ha sorgit.
-Bé, doncs que no torni a passar. Si us torno a enxampar faré tornar a en Zac a casa seva, i ja saps que no seria bo per ningú.
El cor de la Teba es va accelerar.
-No ho pot fer això! En Zac no pot tornar a casa seva! Es què s'ha tornat boig o què?
-I què vols? Què caigui de la teulada, tu o ell, i us mateu? Això vols?
-Només vull demanar-te una cosa. No facis que en Zac hagi de tornar a casa seva. Seria una aberració.
-Jo et demanaré una altre, no tornis a pujar a la teulada, o si no en Zac se'n torna a casa.
-Parles d' ell com si fos un caprici per a mi o només m'ho sembla?
-Parlo d' ell com a alumne que he de protegir, res més.
-Me'n vaig a dormir. -va anunciar la Teba amb menyspreu.
-Bona nit. -va dir en Joan, mentre es disposava a apagar el llum del despatx i dirigir-se a la seva habitació.

********************

La llum de l'alba començava a sortir. La Teba va anar fins a l'habitació d'en Zac. Va trucar a la porta i en sentir la veu del noi va entrar.
-Teba! Què et va dir ahir en Joan?
-Que no tornem a pujar a la teulada, que un dia ens matarem.
-Res més?
-No. -va mentir. No va poder dir-li que en Joan l'havia amenaçat amb expulsar a en Zac si tornava a passar el que havia passat la nit anterior. Tot menys ficar la por al cos del noi. -Escolta, no podem tornar a la teulada.
-Però... bé, d'acord. -es va rendir.
Per molt que no ho semblés, per a en Zac i la Teba, anar a la teulada era una cosa molt important. Era una cosa seva. Havien arribat a parlar de tantes coses mirant la lluna i els estels... Havien transformat tantes nits simples en converses plenes de mirades per part d'en Zac, plenes de somriures per part de la Teba. No només els estels feien que les nits fossin màgiques, si no també aquell sentiment que els unia, i d'alguna manera els hi feia sentir que no estaven sols.

********************

Aquella nit no sabien que fer. No era el mateix estar-s'hi en una habitació mirant a la paret, que demanava a crits una mà de pintura, que mirar els estels i contemplar com la lluna semblava mirar-los.
-Ei, sortim a la teulada. He sentit que avui en Joan passava la nit a fora. -la notícia va esclatar com un miracle.
-Es veritat! El primer dilluns i l'últim de cada mes se'n va a veure a les seves filles i passa la nit a fora! -els ulls de la Teba es van il·luminar.
-Sortim, doncs?
-Sí!
Van sortir a fora. No era massa però almenys dos cops al mes podrien viure aquell moment amb els estels, els seus estels. Però una vegada a fora se'n van penedir d'haver sortit. Van sentir els mateixos crits que van sentir l'última nit. En Joan els escridassava. Un altre cop la Teba i en Zac van acabar al despatx del director. Però aquesta vegada en Zac no hi va entrar, en Joan li ho va negar.
-Si us plau, -li va demanar.- no el faci fora, si us plau. -la noia va començar fins i tot a plorar- Només li demano això...
-T'ho vaig dir, si us tornava a veure ell se'n anava.
-Per favor, li ho prego.
-He dit que no. Vaig acceptar el teu pacte, recordes? -es va mantenir inflexible.
La Teba sentia que en Zac no era com els altres. Ella de mica en mica s'havia anat separant de la gent del seu voltant, fent-se valent, afrontant la vida ella sola, des de que era petita. Havia estat sempre forta, molt forta, però ara... Ara era fràgil, sentia que no s'hi podia separar d'en Zac, que el necessitava, que no podria continuar allà sense ell. L'estimava, i ho feia amb totes les seves forces. Tot ple de records, tot l'aire impregnat de la seva olor. La soledat, que fins ara era la seva companya preferida, se li tornaria amarga i dolorosa. En aquell moment sentia que en Zac se li escapava, que li sortia de les seves mans com si fos aigua. Com es podia estimar tant a una persona que l'enyorava només de saber que la perdria, per molt que el tingués allà, a unes passes tan sols? I com podia ara en Zac tornar a casa seva, després de dir-li a la cara al seu propi pare que no volia continuar vivint amb ell? Seria com tornar amb la cua entres les cames. Era massa. Això no ho podia permetre.
-Et faré una proposta, només una. -va dir la Teba dins el silenci.
-Digues.
En sentir allò, la Teba va donar per fet que la seva vida començava a acabar, a anar-se de nassos per terra, però era l'única cosa que podia fer i sentia valor per fer-la. Mai a la seva vida s'havia sentit tan segura d'una cosa. I en Joan va acceptar a la seva proposta.