Quan posseeixis tots els estels -3-

Al dia següent i la resta de la setmana es van limitar a dir-se hola i adéu, els exàmens arribaven i no era moment per donar voltes pel bosc. Tot i així van tenir petites converses i la seva confiança va anar augmentant amb el pas dels dies. La Teba sempre notava com en Zac li clavava els ulls a l'esquena i a la seva cabellera llarga, rossa i suaument arrissada quan tocava el dos per tornar a la seva habitació. La Teba no tenia amigues, es limitava a tenir companyes i bones persones que sempre viurien amb ella, però d'això no se'n diu amigues, si no entorn agradable o així era com ella ho veia. Tot i així no li molestava la presència d'en Zac. Era un acompanyant d'ulls tendres i somriure apagat però viu a la vegada, amb qui podia compartir totes les hores del món. Mai s'hi cansava de sentir la seva veu, de mirar-lo als ulls i veure la seva brillantor o de sentir la seva olor a prop. Havien passat dos mesos des de que en Zac va arribar al centre i s'adonava de com repetia el seu nom per dintre quan no podia dormir. Zac. Zac. Zac. Aquella paraula de tres lletres que si l'hagués escoltat abans hauria pensat en una onomatopeia o cosa semblant, i ara quan la sent, només la relaciona amb els seus somnis, els somnis quan la lluna ja havia sortit, aquells somnis que feien que es despertés amb un somriure o que feien que somrigués quan estava dormida, qui sap. Passava el temps i podia veure com cada vegada li importava més en Zac i com a ell li importava més la Teba. Cada nit, tot i que no estava permès, anaven a veure els estels a la teulada de l'edifici. Aquells petits llums grocs que feien que les nits al costat d'en Zac fossin màgiques. Una nit del mes de gener, ja passat el Nadal, la Teba i en Zac eren com sempre a la teulada, parlant, veient els estels. Potser va ser el dia perfecte o potser va ser el pitjor, però en Zac no va poder resistir-s'hi. Va acariciar la mà de la Teba i la va sentir freda i suau. La Teba no li va apartar i va sentir com el seu company li agafava la mà i l'estrenyia, amb poca força, però amb una tendresa infinita. Ella li va mirar fixament als ulls i va poder observar com el seu rostre cada vegada era més a prop, fins que es van ajuntar el seus llavis i es van fondre en el petó més càlid que van poder imaginar. La Teba va sentir la necessitat d'estar amb ell una eternitat. Volia que el temps s'aturés, que ningú els molestés i la seva felicitat durés per sempre.
Hi va haver un silenci. Pocs segons que van donar de si per a que es miressin als ulls.
-Què significa això? -va dir la Teba amb un xiuxiueig.
-Que t'estimo. -li va fer una carícia a la galta de mentre que ho deia.
De sobte es van sentir uns crits, semblava la veu d'en Joan.
-Eh! Vosaltres! Es pot saber què feu aquí a dalt? Baixeu ara mateix i veniu al meu despatx! Ara!
-Serà millor que baixem. -va dir la Teba aixecant-se.
En Zac no va dir res.