Quan posseeixis tots els estels -2-

La Teba va anar a veure en Zac uns instants després d'arribar al centre, va trucar a la porta però va entrar sense esperar cap veu que li donés permís.
-Hola. -la Teba no va saber si dir-li un << Ei! >> en pla amistós.
-Hola.
-T'agrada l'habitació?
-No està malament.
No va entendre com podia dir allò. Potser li havia tocat la pitjor de totes. Necessitava una urgent capa de pintura i un llit nou si no volia caure en mig de la nit per donar-se la volta sobre el matalàs, però que s'hi podia esperar, per tants pocs diners com cobraven en un mes per pensió completa?
-No, no està malament.
-Que volies res?
-Bé, era per si et venia de gust donar un tomb pels voltants del centre.
-Sí, per què no? Quan acabi de desar les coses. Et fa res donar-me un cop de mà?
-No, hi ara! Acabarem més ràpid.
En acabar, la Teba i en Zac van donar un tomb pels voltants de l' internat i li va estar parlant de les classes, dels menjars, dels professors, sobretot d'aquell de llengua anglesa que gracies al seu accent d'anglès exagerat ningú entenia res. Fins i tot van riure una estona quan van sentir una dona cantar des de la banyera amb una veu greu, desafinada i plena de galls. En Zac no va poder contenir la pregunta, notava que hi havia almenys una mica de confiança com per a que la seva companya li respongués.
-Perquè ets aquí tu? -va dir amb un to tan baix que semblava que xiuxiuegés.
-Suposo que per que els meus pares no m'estimaven suficientment com per tenir-me a casa.
-Però si ets una bona noia, no ho entenc.
-I tu con ho saps si sóc bona noia? -la Teba va deixar veure una expressió d'ironia.
-Tinc un sisè sentit. -va vacil·lar.
-Hi ha persones que valoren més els diners i la tranquil·litat que no pas un fill. És una mica difícil d'entendre, però a mi no m'importa.
-No t'importa que els teus pares no et vulguin?
-No. -va haver-hi un silenci.- Prefereixo estar aquí amb gent en situacions semblants que no pas a casa veient com els meus pares volen desfer-se de mi. Porto des dels set anys en aquest lloc i no me'n penedeixo. -va observar una mirada d'adoració d'en Zac.- I tu per que estàs aquí?
Ràpidament va recordar les paraules d'en Joan << Encara està superant la mort de la seva mare i... >>. Però ja ho havia preguntat i no podia fer res, només esperar una resposta i demanar perdó si feia falta, però el noi no va deixar anar dolor o tristesa, si no més bé fragilitat, la necessitat d'alguna cosa.
-La meva mare va morir en un accident. Una moto se li va travessar, va girar sobtadament i va caure per un precipici just al costat de la carretera. Va passar ara fa dues setmanes, però el meu pare ja s'ha buscat una "substituta". No aguantava més a casa, veient com una qualsevol, per que és això, una qualsevol, dorm al llit de la mare i menja a la cadira de la mare. Així que em vaig posar en contacte amb en Joan i a partir dels meus estalvis puc fer-me aquí un lloc fins que pugui pensar en un futur.
-I el teu pare?
-Li vaig dir que no tornaria mai més, es va emprenyar i em va dir que fes el que volgués, que a ell no li importava gens.
-Ho sento...
En Zac va moure el cap horitzontalment, fent gest de que no passava res. Però la seva llàgrima no deia el mateix. La Teba va fer veure que no l'havia vist.
-Bé doncs demà en veiem a les classes. -La Teba va canviar de tema i començava a acomiadar-se, ja que era l'hora de anar a dormir.
El sopar se'l menjava cadascun a la seva habitació i la seva safata devia estar allà feia estona.
-Sí. Bé, m'ha agradat parlar amb tu. Bona nit.
-Bona nit. -finalment li va dir adéu amb un somriure.