Primer relat...o no

Senyores i senyors: s'aixeca el teló.

S'aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d'un cantó a l'altra de l'horitzó, tallant aquelles ràfegues d'aire que gosen creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d'aquell exercici de llibertat social. El que no saben, però, és que les iaies no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s'acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar. Carpe diem i punt.

S'aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins graduats "cum laude" en un sopar d'empresa estil "construcciones y contratas". Tots voldrien estar en un altre lloc, a aquestes hores de la nit, però el protocol és el protocol. Cal quedar bé amb el cap que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d'aquí a dues setmanes nomenarà el seu sucessor. Tot semblen correctes i educats però la lluita per la supervivencia és molt dura i de cop la rivalitat entre ells pren cos i ànima, i una mica confosos pel Ribera del Duero que s'estan ventilant, arriba un moment en que es comencen a amenaçar i agafen els ganivets de tallar el filet per si cal assassinar als altres: al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. El sopar toca a la porta del surrealisme quan passen a comprovar el seus nivells de coneixement d'esgrima, fins que al veure que estan massa igualats, decideixen que potser millor que occir-se entre ells tindria més sentit assassinar al seu cap, que sopa amb ells, i que és el responsable dels seus maldecaps (mai tan ben dit). Al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Dit i fet ho executen (i l'executen) sense problemes i acte seguit funden una S.L a cinc i abandonen aquell sopar protocolari per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del "Botafumeiro" per la porta del darrera, just quan els mossos entren per la del davant.

S'aixeca el teló i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d'aquesta història. Que ja està farta de ser l'actriu principal. Que això no va amb les regles literàries? Que li és igual, ens contesta, amb força males maneres…que aviam si per ser la protagonista d'aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s'ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l'orfa, l'esposa enganyada, l'assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l'antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….


S'aixeca el teló i trobem aquell primer amor que tots vam sommiar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d'allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d'euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric, en un segon. Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal i just llavors, tres excamorristes italians l'atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. La notícia surt a totes les televisions i el Casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia als mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l'hospital per recuperar la memòria. Ha sortit del coma, però només recorda la cara d'aquella que va ser el seu primer amor…

S'aixeca el teló i veiem una pel.lícula gore. En el moment més crític del film una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat i surt en Clark Gable proclamant que no està mort. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons les enquestes i els estudis d'opinió el gran públic preferia les estrelles mortes que les vives i diu que el van obligar a ocultar que havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d'ovelles en un poblet del Pallars, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, però, diu que ha tornat per explicar als espectadors que es va veure coaccionat i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que ara vol revindicar la veritat davant dels seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se'ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore ha estat massa light pel seu gust. Haurien d'haver anat a veure el orfanato.

S'aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l'escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d'amor, mort, sexe o relacions intrapersonals.

S'abaixa el teló.

"Era trangressió, innovació, dadaísme portat a la literatura."(L'autora).

Surten del teatre amb els diners del premi literari sota el braç i pensant en el partit del Barça.

El món no està preparat per trencar els esquemes.