Primaveral

Fa calor. La pols s'aixeca per tot el camí, fins a la mateixa vorera del llac. El sol daura les aigües tranquil·les, que brillen en un lleuger onatge quasi imperceptible. No hi ha gaire gent. Només algun vell que ha sortit a passejar els seus ossos cansats i alguna parella d'enamorats que es fa moixaines sota les alzines. L'herba dels marges encara conserva la humitat de la pluja d'ahir, i els viaranys que van fins a l'esplanada de dalt són plens de bassals fangosos. Semblaria que no passa el temps en aquest racó de món, si no fos pel brunzir dels insectes, que volen impacients d'una banda a l'altra. Hi ha un parell de barques amarrades als arbres de la vora. En una d'elles, encara se sent la fortor del peix pescat l'últim diumenge. Avui ja és dimarts. De tant en tant algun ocell piula entre les branques, o bé se'n va volant en un tros de cel blau. Tot és en silenci. De tant en tant, però, se sent el lladruc llunyà d'algun gos d'atura, o el roncar d'un motor allà dalt, a la carretera. Els minuts juguen calmosament amb l'airet de migdia i acaricien, trapelles, les flors dels arbustos. Aixecant la vista, sembla que els núvols t'haguessin de caure a sobre. Es deuen veure molts estels aquí, a la nit! Vorejant la quietud de l'estany, es veuen petjades de ferradures a la sorra. Devien ser quatre o cinc els genets; o almenys els cavalls... Parant bé l'orella, se sent com el llac murmura, sense parar, rondalles i cançons d'aigua. Tot i que encara no és estiu, fa tan de bo que un s'hi banyaria, en aquest mirall tan transparent i fresc, que fa pessigolles als peus estirats a la sorra! Ara se sent una avioneta (que rebé que es deu veure tot això des d'allà amunt!), que una gavina es mira bocabadada, mentre pensa en el dinar que l'espera entre les blavors líquides que té a sota. Ja ha passat mitja hora. Ningú no ho diria que hi hagués rellotges fins i tot aquí, on el món es relaxa de l'efervescència de les grans ciutats (pensament massa fosc per a aigües tan clares: fora fum, soroll, estrès, llums i embussos!). Un cucut entona el seu cant monòton, que fa encara més agradables al paladar les cireres de les postres. Delicioses fruites dolces! Tancant els ulls, evoquen arbres en flor i perfums d'hortets preciosos. Ja són les dues (el vent porta de lluny l'eco d'unes campanes). La sorra és tova, fina, suau, ideal per a una migdiada ran de l'aigua (en un racó, una pomera ombreja el coixí de somnis mandrosos). No cal afanyar-se: el vent s'encarrega d'endur-se la pressa més enllà dels arbres. Els vells ja han marxat. Les poques parelles es miren el cel des de l'altra riba. El silenci parla, només cal saber escoltar-lo tot esperant la becaina. Unes ales de paper bateguen prop de la galta (una jove papallona s'enamora d'una flor, just a tocar de l'aigua). Les parpelles comencen a caure de pressa, amagant els colors i la calma del lloc. La son arriba, silenciosa, i entra per una orella, sense demanar permís...
Sona el despertador: són les vuit, arribaré tard a la feina.