Presses

L' Anna va sortir de la dutxa corrent; les gotes d'aigua li regalimaven des del cabell, brillant, llarg i negre de carbó, i acaronaven el seu cos, que just començava a tenir forma adulta, i que es perfilava esvelt i una mica musculat, fins a acabar caient suaument als seus peus. Mentre s'anava entrebancant amb l'estora, maleïa els deu minuts més que havia passat fent el ronso al llit. Feia tard.
Els seus ulls verds tenien l'encant de la dolçor, però en aquells moments això quedava eclipsat per l'estat de nerviosisme en què es trobava.
Va vestir-se en un moment, sense parar-se ni a mirar quina fila feia, va agafar la motxilla d'una revolada i va sortir disparada, llançant un adéu que es va perdre amb l'eco del cop de porta que va fer al marxar.

L'autobús va tancar la porta just després que ella pugés, i també al davant d'un noi, l'Alai, que acabava d'arribar corrent. No havia estat a temps, i s'havia quedat a la parada.
No s'hauria d'haver quedat encantat mirant l'ombra que s'endevinava través de la finestra, mirant la seva veïna mentre es dutxava. No podia evitar sentir-se atret per aquella noia. El captivava des d'aquell dia que a l'autobús no havia parat de mirar-lo. Havia descobert amb gran sorpresa que l'havia tingut molt temps a prop seu i ni se n'havia adonat. Just aquell matí voldria haver parlat amb ella, n'estava decidit, i per uns escassos, pèssims i miserables deu segons hauria d'esperar-se fins a tres mesos després, quan s'acabessin les vacances d'estiu i tornés d' Holanda.

Es va enganxar al vidre, mentre la imatge del noi alt i rosset, amb expressió amable i uns ulls profunds com una vall immensa, plens d'un blau captivador, s'anava allunyant lentament. Ella sentia cada cop més a dins seu aquell sentiment entre contrarietat i desesperació. No podia esperar més, era massa temps. Ni tan sols tenia un nom per poder-lo recordar, una adreça a on poder-lo trobar.

Ell va córrer com mai ho havia fet.

Ella va mirar a la porta amb desgana.

Cansat però satisfet de si mateix va arribar a la segona parada uns moments abans que el seu autobús. Entrà radiant.

La mirada d'ella, perduda, va topar amb la d'Alai, i tot li va semblar absolutament perfecte.

Súbitament una suor freda, gelada, va recòrrer el seu cos. Va rebuscar per totes les butxaques. Res. Una mirada del conductor li va fer entendre que de franc no viatja ningú, ni tan sols amb les ales de l'amor...

Va veure'l descendir lentament del bus, amb tristesa.
Bé... potser... el dels ulls marrons de la dreta tampoc estava tan malament...