Claustrofòbia

Un relat de: iris

Es consumia entre aquelles quatre parets. L'asfixiava la sensació d'estar allà tancat i no tenir escapatòria. Sabia que mai podria sortir, algú de fora li hauria de donar la llibertat, i ho veia tan difícil...
Passaven per davant seu, el miraven i li somreien amb un somriure cínic, mesclat amb la supèrbia i l'autosuficiència que els donava la pròpia llibertat. Alguns li deien paraules que intentaven ser agradables, com el que es diria a un nadó acabat de néixer. A vegades s'atrevien a intentar tocar-lo, però ell sempre oferia resistència: la seva dignitat s'ho valia.
Li oprimia el pit la ràbia continguda contra aquells que gosaven mantenir-lo retingut, i que, no conformant-se amb això, li passaven per la cara la seva llibertat.
Els anys passaven i ell s'anava fent vell. La poca esperança dels primers dies s'anava anorreant i cada dia era més dur que l'anterior.
Aquell dia va sentir que seria el darrer i exhalant l'últim sospir va desitjar que la pròxima vida fos més digna, i per primer cop es va alegrar d'estar sol i no haver tingut fills, perquè així no deixava ningú vivint aquella existència odiosa.
Fent l'últim crit va caure de la seva petita rodeta d'exercici i es va desnucar, xocant contra l'enorme pila de peles de pipa que hi havia al costat del seu cau. El hàmster de la família havia mort.









Comentaris

  • XvI | 12-05-2005

    Però intens i molt ben aprofitat. El temps just per exposar el teu joc de miralls. M'encanta lo de la "rabia continguda" i el verb anorrear.

    salutacions

  • molt bo...[Ofensiu]
    ROSASP | 12-04-2005 | Valoració: 10

    Impacta força aquest curt però intens relat...
    Ens has mantingut pendents fins al final, encara que m'ha fet molta llàstima el pobre hamster. Moltes vegades m'ho he plantejat aquest tema, a casa tenim dos conills d'índies i cada dia els deixo sortir de la gàbia a rondar una estoneta per la cuina i les hi donem les millors atencions que podem, però amb tot i això, em plantejo moltes vegades aquesta mena de claustrofòbia.
    Crec que és un relat sorprenent, amb espurnes de crítica i somnis de llibertat...

    Felicitats i molta inspiració!

  • ja ja ja![Ofensiu]
    Capdelin | 12-04-2005 | Valoració: 10

    m´has ben sorprès!!! què en sóc d´innocentot!!! mentre llegia el teu relat... anava pensant el que et posaria en el comentari i m´anava dient: està molt bé, però un xic pessimista, tràgic... pobra persona! i al final... t´has quedat amb mi, eh? segur que ara deus estar petant-te de riure! has aconseguit el que et proposaves... seduir al lector i copsar-lo amb un final inesperat... i m´he quedat mort jo també vora el munt de pipes, al costat del pobret hàmster... i només falta que miri la teva foto i veure que te´n rius de la meva poca malícia ja ja ja molt bé, ets fantàstica! i de qualsevol senzill tema (m´agraden les coses senzilles) en fas un relat exquisit!
    felicitats de nou... ja veus, has fet una entrada triomfal a RC... si amb els meus comentaris... t´he animat una mica i t´he engrescat a seguir treient de dintre teu creacions literàries... em sentiré plenament feliç!
    un petó i una abraçada d´un pobre poeta que ja és... amic teu i fan!!!
    ànims, wàpíssima!!!!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    iong txon | 05-04-2005 | Valoració: 10

    A mi també em sembla que relats curts queden més bé en aquesta web, jo procuro que no passin d'un full. Una font d'inspiració com qualsevol altra això de la mort del hàmster. Atribuir-li sentiments humans converteix el seu relat en una petita faula. Benvinguda!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de iris

iris

5 Relats

17 Comentaris

5248 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Dons nose...la meva vida d moment s bastant curta i suposo (espero) q em kden + coses x viure de les q he viscut... vaig nèixer al 88 i nose...fins ara el màxim q he fet es aixo...viure...^^"