POEMA DE REALITAT

Un silenci ple de vida,
buit insondable i magnànim,
misteri que no cal esbrinar
quan neix la Paraula,
font d’un Univers
que brolla creació constant.

No hi ha principi,
tampoc un final,
com no hi ha u ni dos,
hi ha comunió amb la totalitat.

Uns teus ulls plens de llum,
un teu cos d’harmonia,
els teus mots
s’enlairen cap a l’infinit
com cant de lloança a l’existència,
i quan els teus fets
sento dintre meu,
soc feliç.

Company! La bellesa
és amb tu per l’amor,
i la llibertat, i la pau,
i la joia, i la plenitud...
No et preguntes per què
ni cóm neix aquest teu Univers
únic i sobirà que participa
fonent-se amb la natura,
amb les criatures...
Sentiment que connecta sentiments,
estima que connecta solidaritat,
som U...
No et preguntes pet què ni cóm
neix aquest teu Univers ara i aquí...
Viu-lo!

M’arriba la veu del vent i, sense voler, escolte paraules vingudes de lluny que ameren tot el meu cos d’un nou sentiment d’estima... i mire els ocells, i mire l’arbreda, i mire la mar i el blau del seu cel, i arriba el teu so, i arriba el teu vers, i et done la meua ma...

Aquesta nova mirada,
aquesta nova innocència
m’ompli l’esperit
de raons i realitats
amagades per la indecència humana,
hui en soc conscient...

Si, una via pecuària basada en normes
ha colonitzat els camins del món.
El control de les societats
és tot un èxit amb els displays
negacionistes de l’esperit humà,
mentre la pandèmia del seu materialisme
porta a la insensibilitat
davant la tragèdia humana i mediambiental
provocada per multimilionaris
que fabriquen productes de consum
i d’idiotes que es consumeixen consumint-los.

Mireu! Ja ve la democràcia
vestida amb roba d’humanitat...
I ells, innocents,
ho creuen la seua esperança...
I ells, innocents,
anhelen beure de la seua font,
i s’enverinen amb l’aigua
d’aquest nou clavegueram tecnològic
farcit de navegants especialistes
i experts del capitalisme salvatge...
I ells, innocents, expiren surant
en aquest oceà estèril.

L'exercit del terrorisme legal
obri les venes d’aquestes vides
per l'avarícia de domini,
sembrant la inhumanitat
amb polítiques econòmiques
àvides de mercats d’armament,
i amb els seus cadàvers
s’enriqueixen magnats psicòpates,
polítics corruptes i banquers immorals,
mentre pels patíbuls democràtics
va passant una «Res publica»
entregada al botxí de la llibertat,
la pau i la justícia social.

Assassins! Assassins d’allò sagrat!
Que les ànimes de les vostres víctimes
ofeguen les vostres vides
amb la còlera dels seus espectres!
Assassins! Que el plany dels segles
faça niu als vostres abjectes cervells
i us calle per sempre!
Assassins! Que en el jorn dels innocents
siga el judici del vostre holocaust final!...

La malícia del diner, la tragèdia del seu motiu, dimoni que imposa les normes i la seua llei... I mata tota justícia.

L’enemic de la vida
penetra enlloc
buscant els racons del món
per niuar en ells...
I reneixen d’aquestes foscors
antics àngels caiguts
que alcen pilars
amb falses promeses,
i homes i dones creguts
esdevenen esclaus
dels seus desitjos,
segrestats d’esperit i sentiment,
d’amor i de vida...

La malícia del diner, la tragèdia del seu motiu...

Em trac la roba d’aquest
món corrupte caminant cap a tu...
Aquest soc jo! No soc cap document
ni cap numero ni cap display,
soc un Ésser Humà!

M’ature davant els teus ulls,
nu... Abraçam fort!
Abraçam fins els límits
de la coneixença i l’estima!
Que vull esgotar tot l’amor
que mai no he oblidat, amb tu,
i viure l’eternitat ara i aquí,
en aquest present!

No vull que em marqueu el camí, no soc cap joguet de mercat, sols demane el desig del destí: Llibertat! Llibertat! Llibertat! No em tragueu l’expressió del meu viure, no deixeu sense veu el meu cor, doncs la vida m’escolta i em dona: Llibertat! Llibertat! Llibertat! Vosaltres, les normes i les lleis, que porten condemnes i domini, cregueu ser deus de tot poder i sou la misèria de la vida. Vosaltres, apòstols de la infàmia, demòcrates de lesa humanitat, porteu la ruïna i la mort a l’Ésser volgut del lliure albir.

Però, m’arriba la veu del vent, i sense voler escolte paraules vingudes de lluny que ameren tot el meu cos d’un nou sentiment d’estima, i em lliure de la llei, i em prenc la llibertat que em dona plenitud i vida, Vida!

L’Ésser Humà no necessita desenvolupar-se com no necessita «normatives» de llibertat, doncs la llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret de les persones, simplement va subjugada a la vida, li és immanent... Som llibertat!

L’Ésser humà sols necessita Consciència d’amor per la vida... Amor per la Vida... i Viure-la!