LA NIT DEL MEU POBLE

L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:

"El dia que les sirenes de policia i ambulàncies siguen habituals, eixe dia, dic, hauràs assistit al sepeli del teu poble,  i tot un univers de costums i tradicions vingut dels segles viurà mort en tu, com l'embrió occit al ventre de la mare, perquè  les masses d'individus vingudes de fora al reclam de l'oferta turística, no voldran saber-ne res de la teua llengua, de la teua cultura... tu seràs el peix petit i ells, muntats dalt la barca de l'estat,  arrossegaran tot amb les seues xàrcies d'oficialitat dominant. Aquest paisatge estimat, aquells ametllers en flor als vessants de la muntanya, aquest camp de vinya, aquells pins marins acaronant la mar que saluden les dunes de la platja, aquest port on descansem l'esperit passejant o pescant en ell, el soroll  d'esquelles pel camp, mariners, fàbriques, agricultors... tot desapareixerà, fins els mateixos barrancs! I el més trist serà la indiferència de molts de nosaltres. Quan arribe eixe dia t'en recordaràs de mi, Lluïset."


La meua ciutat
ja ha perdut el seu cognom,
l'arrel, ofegada pel formigó,
expira un últim alè que ningú
no vol atendre.
Si de cas algú se'n adona,
resta sol en un desert 
on cap estri de la terra
dona suport, 
un desert atapeït d,apartaments
amuntegats i abigarrats 
com la societat que acull;
un desert saturat d'autos
que omplin de fum
i enverina tot ens;
un desert massificat
d'individus amargats,
anant d'aquí cap allà
com vaixell sense brúixola,
intentant buscant 
el favor d'un vent 
que fa temps abandonà
l'ànima d'aquells cossos
egoistes, immorals, indolents,
esclaus del seu propi mode de vida,
oblidats del dia que hauran de morir.

Jo voldria ressuscitar 
aquells dies, aquella gent,
la meua gent, el meu poble.
Jo hagués volgut
que el meu poble continuà
creixent com els darrers segles,
en funció de les necessitats
que reclama la nostra cultura,
respectant la naturalesa,
els seus espais, els seus paratges.

Jo hagués volgut
que els nouvinguts
s'integraren en mi,
i jo en ells, i l'harmonia
de les nostres vides
fos resultat d'aquesta riquesa
humana que la vida dona
a tothom, a tot poble
que habita aquest món.

Però no, sóc aqui,
aïllat, inert dintre
el ventre d'una mare
empresonada, humiliada,
condemnada a l'esterilitat.

Sóc aquí, trepitjant carrers
farcits de gent que no conec,
que no em comprèn
quan parle amb ells...
al meu poble.

Desenes de milers d'autos,
milions de tones de formigó,
desenes de milers de persones...
Sóc aquí, al meu poble... un erm.

Ja sempre és de nit.