Poema de Costa (III) - El Trencaones

El mar esclata en bocins
quan arrossegat pel vent
trenca la solemne lluna
en fines escates d'argent.

La nit assedegada
de la passió del sol
enveja dos joves,
que es miren i s'estimen,
abraçats allà on moren les ones.

Però no plora millor el mar,
per deixar caure mil gotes
sobre dos enamorats,
que els ulls d'un poeta abandonat
passejant entre les roques.

La sorra s'aparta als seus peus
per no tacar-se amb el rierol
de llàgrimes escarlates
que brollen del seu cor
i s'escolen entre les pedres,
tenyint la terra de malva.

Ella li acarona els cabells,
ell li roba un petó.
Una mà freda i tremolosa
s'obre pas entre la seva roba
li frega dolçament el pit,
ella exhala un sospir.
S'aferra a la seva espatlla
i obre les portes del seu cor
un cor que no batega
amagat sota un bosc de rinxols d'or.

Un astre mira curiós el poeta
i s'entristeix pel seu camarada,
un altre còmplice de la melangia,
compatriota de la nostàlgia.
Ulls encegats per les llàgrimes
que no veuen al firmament
com es deixa caure un estel
esquinçant les parets del cel.

Pells amarades d'aigua i sal
es refreguen amb tendresa
i resplendeixen sota la nit
humides i suaus com una roca,
roents com la pedra fosa
que escalfa el marejol
i el torna maregassa.
Dos cossos enfolleixen,
bullint de plaer a la matinada

Que s'apaguin totes les llums,
que s'il·luminin els ulls de desig.
Que unes petjades tenyides de grana
no ens facin fugir.
Passes que travessen l'espigó
d'un home que no pot suportar més dolor
i que reclama la seva fi.

Un orgasme de dos amants extasiats.
Un cop sec silenciat per la mar.
Dos cossos abraçats a la sorra,
un tercer esclafat contra la roca.


Trenca el cor o trenca el cap,
i en un instant tot s'ha acabat;
doncs és l'amor pels homes
el que és pel mar el Trencaones.