Petons de soledat

La Laia s'acabava d'aixecar, el seu rostre s'esqueia a la serenor d'una mòmia, car havia sortit fins molt tard a donar un tom a la platja, on parlava assíduament amb el silenci i les onades, els elements naturals i purs de la platja eren els únics que l'escoltaven i l'entenien. Però de repent la lluna sense dir-li ni adéu va marxar i en el seu lloc es presentà sense mala intenció, però sense gaire sentit, la claror del dia que la molestava. No era un vampir, però el despertar del moviment de gent i l'aparició d'actituds tangibles a la rutina li creaven una autèntica necessitat de fugir.
En arribar a casa, va passar la llengua a una ampolla de whisky que havia trobat per la sorra, la seva addicció a la soledat no li suposava cap trauma, ven al contrari, l'envaïa d'autoplaer amb si mateixa, de la societat només necessitava una cosa, la seva extinció.
No era la primera vegada que somiava amb un món completament creat per a ella, havia traçat nombrosos plans per intentar-ho però la dificultat de dur a terme tals masacres resultava immensament utòpic, i la materialització dels seus plans en soledat, situaven l'èxit en la frontera del impossible.
En la seva casa encara guardava algunes armes i dinamita, de temps anteriors en què pensava que aquesta era la manera menys fal·lible de que tota la població aconseguís el permís de mort, però s'adonà de que per aconseguir el seu propòsit havia d'enginyar un altre sistema, alguna cosa que fos capaç de acabar amb tothom, però sense que la discreció deixés en cap moment de ser la base de les seves accions.
Així, desprès d'haver observat com la massa es banyava en les costes, inventà un àcid que abocà en quantitats estrambòtiques al mar en una nit de soledat, hagué d'alquilar vint-i-cinc camions per poder dur a terme l'experiment. L'àcid era molt dens, però posseïa la propietat de ser transparent, i ningú no sospitava, ja que els seus efectes es produirien al dia següent, quan l'àcid hagués penetrat completament tots els teixits humans.
Els resultats no podien ser més favorables, al dia següent el nombre de banyistes s'havia reduït considerablement, però la permanència de l'àcid en les costes s'aproximava al mes de durada. La situació era dramàtica, la població no feia cap a tanta desgràcia, primerament es creia que el problema era causat per l'aigua de l'aixeta, i fins i tot es va arribar a pensar que l'ingersió de pa produïa totes aquelles morts. Això inspirar encara més a la Laia, que no trigà en plenar els tubs i els forns de àcids i verins, i inclús provocà l'explosió d'un parell de laboratoris que semblaven donar amb el problema.
La població opta per deshabitar completament la zona, i la Laia, que estava instal·lada en una petita casa al costat de la platja s'ho mirava des de la tranquil·litat i envoltada de sensacions d'èxtasi profund al contemplar la platja nua, acariciada suament per una brisa lliure de soroll humà, tots reunits i atents als impactes de les ones a les roques.
La Laia preparà un sopar per celebrar la gesta, i programà una gran festa, a la que s'apuntaren tots els seus amics del medi i les ànimes mortes de totes les víctimes, que romanien eufòriques davant l'orgasme de soledat que plaïa la Laia.