No ens quedarà Paris

Devia portar uns trenta minuts esperant en la parada amb tota aquella gentada, el bus per un motiu de tendència desconeguda era l'únic mitjà que em podia dur al meu destí, a casa la Clara. Ho duia tot, les claus, el CD de música que li havia de tornar, el preservatiu i el poema d'amor que li havia promès.
Però l'autobús no arribava, es palpava en l'ambient molt nerviosisme, histèria, algunes dones cridaven a l'infinit, però tanmateix resultava inútil, el bus semblava no tenir intenció de deixar pujar a aquella gent que semblaven venir d'un poble perdut en la histèria, la mala educació i net de paciència i de estructures que mantinguessin les formes de convivència. Però de sobte, aparegué el bus, rodejat per un fum negre impressionant, semblava que estigues fumant-se una cigarreta amb tota la calma del món, indiferent a les inquietuds de tot aquell rebombori. S'obriren les portes, i a l'instant tothom començà a pujar al bus, uns preocupats, altres indignats preguntant-li al conductor el perquè de l'eterna espera i d'altres una mica més molestos amb l'actitud dels passatgers. El problema es devia a que el conductor havia a anat a prendre's un cafè en els seus cinc minuts de descans, i al tornar, li havien posat una multa a l'autobús, amb la corresponent xerrada amb el simpàtic urbà. El cas és que jo arribava massa tard, l'havia fet esperar nombroses vegades, sense cap ofensa per la seva part, doncs m'apreciava massa com per arriscar un esclat de disconformitat a una possible pèrdua del nostre amor. Però en cap cas mai no havia tardat tant, vaig arribar a casa seva amb una hora de retard i la seva mirada no incitava gaire a un atac amorós d'aquells de quan es porta molt temps sense veure a algú. Em va deixar entrar, li vaig fer un petó però la fredor s'havia apropiat d'ella, però estava tant maca que vaig començar a acariciar-la tendrament, amb la subtilitat que em caracteritza, vaig aconseguir arribar fins a les seves cuixes, però una bufetada em va tallar la trajectòria. Què et passa?, li vaig dir, i ella va marxar decidida cap a la seva habitació prometent-me que tornaria en un instant. Aparegué al cap d'una estona amb un paper a les mans, era un mail que li havia escrit la seva amiga, la Montse, en ell hi deia que m'havia vist amb una altra noia de la uni disfrutant pacíficament del amor d'una tarda d'abril encantat en la immensitat de la bellesa dels seus ulls. Li vaig intentar explicar però va resultar difícil, ja que el dolor de la seva ànima m'empenyia a fora. Va ser aquell dia l'últim que ens vam veure, i pensava que ja no la veuria mai més, pensava que aquella persona havia mort per mi, sense cap enterro en forma de sexe de comiat, ni cap petó que dotés de més gratitud la meva galta.
Però ves per on, la vaig trobar en un viatge de treball deu anys desprès, ella treballava per la mateixa empresa que jo, i ens havien destinat a fer un curset a París, i ens havien assignat una habitació al costat de l'altra en un trist hotel de la capital francesa. No hi havia res a fer, el destí havia decidit que havíem de tornar a estar junts, i aquella mateixa nit l'havia invitat a donar una volta per l'ambient amorós que caracteritza aquesta bella ciutat.
Varem estar rient i donant tombs de felicitat, fins agafar un gran pet, i cansats de flotar durant tota la nit en un ambient d'eufòria i felicitat, ella va decidir venir a dormir a la meva habitació. Al sortir de la dutxa me la vaig trobar ajaguda nua totalment, damunt del meu llit, tot estava a punt però havia de baixar a donar la clau que li havia guardat a un amic i li vaig demanar que adquirís un paquet de paciència mentre tornava. Al tornar me la vaig trobar parlant per telèfon amb una de les seves amigues superguais, i em vaig encendre una cigarreta. En acabar, va entrar un encaputxat per la finestra, i amb una pistola ens va amenaçar de les conseqüències desastroses que es produirien amb la violació de qualsevol de les seves condicions. Se'm va emportar agafat amb tot el botí, mentre la Clara fascinada, donava encara sensacions de una por intensa que li buidava l'ànima.
En arribar al seu cotxe, ens varem congratular, tot havia servit perfecte, en Xavi i jo havíem aconseguit un gran botí. Fruit de l'eufòria, el Xavi començar a prémer l'accelerador buscant un èxtasi de velocitat, fins que varem xocar amb un autobús, que estava envoltat de fum, tanmateix com el que duia a casa la Clara.