Per Añisclo

Un relat de: sudanellenc

Ja vam sortir una hora tard, no per culpa meua, si no per que vaig haver de fer de cangur del meu nebot. Per fi, a les 4:30 i havent dinat una amanida de pasta boníssima, mos vam posar a caminar. Jo no sé quina ressenya vaig mirar, però les 3:30h que hi deia es van convertir en les 5 reglamentàries. Ara, l'espectacle que vam veure superava de molt les poques imatges que recordava de deu anys enrere, i a partir de la Ripareta, la màgia de cada metre de camí ens feia oblidar el cansament i la forta xafogor. Potser va ser per això que vam tardar tant, per què cada corva del camí ens portava a un nou escenari que ens feia aturar les passes, girar una volta sencera i fins i tot aixecar el cap. Arbres majestuosos, troncs que havien estat arbres majestuosos, plançons que un dia seran arbres majestuosos. Arbres caigut per esllavissades, branques horitzontals en troncs verticals, lluitant en una silenciosa però ferotge batalla per capturar els valiosos fotons, que amb prou feines arribaven a terra. I a la Ripareta, un bosc inventat per un escriptor de contes de fades i cavallers, o somiat pels racons més tenebrosos de les històries de monstres. Si paraves l'orella podies sentir veus de sers desconeguts que no sabies si es preguntaven què hi feien allí aquelles tortugues de dues potes, o que simplement se'n reien de nosaltres.

I, tornant a les intrèpides tortugues excursionistes, passat el Pont de La Capradiza, feiem la última pujada abans de Fuenblanca. Arribats gairebé al final (o al principi) de la vall, aquesta se'ns obria per empetitir-nos amb la seva majestuositat. Els contraforts de Les Tres Maries a la dreta, el Collado de Añisclo al davant, les feixes nevades de sota la Punta de las Olas i el barranc furiós de Fuenblanca, amb un salt d'aigua que res tenia que envejar a la Cola de Caballo. Però tota aquesta màgia es va convertir en frustració en veure que no només la cabana estava plena, si no també el vivac del costat. Per sort, just devall de la cabana hi havia un vivac més petit i més brut. Després de netejar-lo ben net i menjar els bocatadillos d'embotit, ens vam posar al sac, conscients que aquella nit no seria fàcil. Per l'estretor i per la calor. Ben aviat em vaig quedar despullat dins el sac, i ni la mica de brisa que feia em donava un son tranquil.

Finalment van arribar les 6:30 i tocava preparar-se per la jordanda. Ja l'horari que havíem fet em feia sospitar que no arribariem al Collado de Arrablos en 1:30h. I efectivament, a les 10:30 ens vam aturar just a la vertical del Soum de Ramond, a escassa mitja hora del coll, a uns 2250 metres d'alçada més o menys, a descansar i a riure de com ens havíem tret les botes per creuar el gelat barranc, de les "dificultats" de la Neus a la fàcil grimpada, de les marmotes que corretejavem a un centenar de metres, i sobretot, de gaudir d'aquella meravella al matí. Tristos de no haver pogut arribar al coll, vam desfer el camí, desitjosos de descansar una estona a la Ripareta. Rodejats d'arbres, de brisa, del brogit del riu i, al final, de domingueros. Poc després d'un descanset a Curmaz, arribàvem al cotxe, una mica frustrats per no haver arribat on voliem, però contents per haver anat allí on som més feliços.

Comentaris

  • hole!!![Ofensiu]
    lienu | 04-07-2008 | Valoració: 10

    legint el teu relat sembla com si ja em transportes a Añisclo.... es molt bonic com descrius lo viscut... molts petonets i no tardis tant en escriu-re

  • Aquest estiu potser hi aniré, doncs[Ofensiu]
    T. Cargol | 01-07-2008

    La sortida potser la vau fer des del Pont de san Urbez?
    També està bé pujar des de Nerin fins al coll que hi ha sobre de La vall d'Ordesa - Cuello Arenas? - i caminar fins al Cañon de Anisclo per aquell prat a més de 2000 metres.
    Davant del refugi que crec que es diu de Plana Canal - que està a l'altre costat d'Añisclo -.