Península i autonoseva. (En-fado)

Un relat de: Persona

Feia massa temps que ho tenia pendent. He visitat el veí país de L'Atlàntic. L'únic que ha sobreviscut Castella; i no sense dificultats, si no superant atacs i isolaments, ja ho diuen.... "no hay mayor desprecio que el no hacer aprecio".

Fàcilment s'ignora que el Portuguès, amb dos-cents mil.lions de parlants, es la tercera llengua Europea més parlada al món.

Cosa que te el seu considerable mérit, si es parteix de que en començar la seva aventura atlàntica La seva població rodava el mil.lió d'habitants.

No es intenció del cronista fer apologia dels imperis, però no deixa de ser sorprenent fer constància de la ingent profusió de ciutadans africans, hindús i fins i tot xinesos o Indonesis amb nom i cognom Portuguesos que hi viuen i treballen.

Una llengua llatina que fins i tot en la pronunciació, sembla més germana del Català que el Itàlia o fins i tot el Francès.

M'ho explicava, sense jo treure'n el tema, un "yayo" Portuguès que n'havia conegut molts, de Catalans al seu propi exili a les colònies africanes: Paraules com ara Adeu-s, Bom dia, Vitela (Vedella), per dir les primeres que em venen al cap.

País també germà de reconquestes i dictadures recents. Amb gent planera i accessible, clima Templat i llarguísimes platges de sorra fina, vores amples, aigües fredes i onades eixerides; quan son moderades.

La Vella Olissipo/ Lisabona. Capital de les set colines, desbordades d'història. A on encara tresquen els vells, petits tramvies. Arrapant-se com muntanyes russes per els estretíssims carrers que formiguegen els turons.

Mai he vist tants poemes escrits per les parets dels carrers. Ni dibuixos, com delicats punts de creu arreu. Fins i tot a les estacións de metros més âmplies, netes i artístiques que he vist mai.

Tot en una mesura cosmopolíticament humana. On encara el menjar tradicional es més accessibles que les pizzes, el menjar oriental o les hamburgueses.

De la part moderna no en Parlo per que es com totes les actuals: mateixes marques i franquícies, arquitectes de la mateixa escola, amb rècords i sobredimensións de tant elevada com similar factura a les altres mundialitzades urbes.

I acabo:

Enamorat de la gent, la llengua i el Paisatge. Llegint amb cert estrany anhel de com l'estiu de 1918 Teixeira de Pascoaes, donava un a conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre els "aspectes sentimentals de la història de la poesia Portuguesa". O El mateix d'Ors conferenciava, en Català i a Lisboa, a l'Academia de Ciències sobre "La concepció cíclica de l'Univers".

Llegeixo que hi ha estadístiques que parlen de més d'un trenta, llarg per cent de Portuguesos que veuen amb bons ulls la "integració" amb Espanya, dels quals un destacat predicador es el mateix Saramago.

Amb la força político- Econòmica que això comportaria dins de la Unió Europea. Fa pensar en els arguments que escrivia Fernando Pessoa per aquelles dates:

"Per una unió ibèrica de qualsevol tipus, sigui quin sigui, hi ha tres condicions essencials, i sense no es podrà fer rés:

1)L'Abolició de la Monarquia a Espanya.

2) Separació final de la península en les seves tres nacionalitats essencials: Catalunya, Castella i les províncies que aconseguí de submergir en la seva personalitat, i

3)L'estat Galaic-Portugués. Es absolutament impensable la solució al problema Ibèric sense passar per una federació; es impensable la federació amb la constitució desigual, antinatural, viciosa i falsa dels Estats Ibèrics actuals.

Si els espanyols no volen, com es natural, afrontar de cap manera aquesta solució del problema, aleshores sol.licitem que ens disculpin pel fet de deixar de pensar en l'assumpte... i conclou

...El gran enemic d'Ibèria es Castella.

Els temps i les constitucions no canvien gaire, pot ser a pitjor... les "províncies que Castella aconsegueix de SUBMERGIR en la seva personalitat" augmenten i es consoliden.

Pot ser que a Portugal li pugui aportar quelcom un cert acostament. Però em queda ben clar que l'autonomia que a nosaltres ens cal ES LA DE PORTUGAL.

El que s'aprèn viatjant...

Posso ter defeitos, viver ansioso e ficar irritado algumas vezes, mas não esqueço de que minha vida é a maior empresa do mundo. E que posso evitar que ela vá à falência.

Ser feliz é reconhecer que vale a pena viver, apesar de todos os desafios, incompreensões e períodos de crise.
Ser feliz é deixar de ser vítima dos problemas e se tornar um autor da própria história.

É atravessar desertos fora de si, mas ser capaz de encontrar um oásis no recôndito da sua alma.

É agradecer a Deus a cada manhã pelo milagre da vida.

Ser feliz é não ter medo dos próprios sentimentos.

É saber falar de si mesmo.

É ter coragem para ouvir um não. É ter segurança para receber uma crítica, mesmo que injusta.

Pedras no caminho?

Guardo todas, um dia vou construir um castelo...

Fernando Pessoa.

Comentaris

  • Portugal i Pessoa[Ofensiu]
    Grocdefoc | 05-09-2008 | Valoració: 8

    Gràcies per tot el que expliques. El meu viatge a Portugal l'he guardat sempre al cor... no sé, aquell país té alguna cosa molt especial... sí... molt especial. M'agrada Pessoa. I sento tristor en intuir que encara estem molt lluny del que proclamava ja fa tant de temps...

  • Millor que millor[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-09-2008 | Valoració: 10

    Està clar que la monarquia hauria de ser abolida, pel que fa al meu gust. I si hi hagués una península ibèrica vivint en armonia, millor que millor.


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Persona

Persona

372 Relats

161 Comentaris

117343 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Una Persona


No es alta ni baixa
Ni home ni dona
No es gran ni petita
D'on ve no se sap
A on va , qui l'atrapa.

No es ric ni tampoc es pobre
A que es dedica, tan fa
Ni el càrrec ni, quan guanya
Si es creient , o no
Ni a qui vota, no es extranya.

No us en féssiu servir
Tampoc res no mana
No es fama el dit
Tampoc us enganya.
Ni es deleix per ferir.

Una pedra existeix. No te rés a dins, vull dir, la pots trencar i ho veuràs tot. Si trenques una pedra, rés no canvia, rés no es destrueix, fins i tot fent-la miques, és la mateixa pedra. Però si trenques una persona, d'immediat, quelcom immensament valuós desapareix.

Diuen que ho va dir un tal Rajneesh Chandra Mohan Jain , qui es deixava anomenar entre d'altres cosses Osho.

Els drets, la base dels deures. MAI a l'inrevés...

Tinc dret, a la vida, a viure omplert i mogut per uns ideals que busquin una comprensió més profunda de la veritat, una llibertat més gran per a l'ésser humà, i una vida vida millor.

Tinc dret a viure sense haver d'amagar aquests ideals. Tinc dret a manifestar-los en públic i a no ser perseguit, ofès o rebutjat, per ells.

Tinc dret a canviar els meus ideals, quan jo amb llibertat ho decideixi; empès, tal vegada, per una visió més àmplia de la veritat. Ningú no em pot impedir de canviar-los en qualsevol moment de la vida.

Tinc dret a proposar, que no imposar, aquests ideals als meus fills, com també tenen dret tots els pares i mares del món d'ensenyar als fills els seus punts de vista i el propi estil.

Tinc dret a no ser considerat un boig , un fanàtic o un integrista, només a causa dels meus ideals, per part d'aquells que viuen buits de somnis i de lluites, i que no pensen ni reflexionen sobre la vida, el comportament i la natura.

Tinc dret que la meva visió de la realitat sigui respectada; i que la meva persona, pel fet de viure enamorat d'uns ideals, no sigui ofesa, prejutjada, perseguida, dominada o ignorada.

Tinc dret que els meus ideals puguin oposar-se radicalment als valors tradicionals i a les creences establertes, amb vistes a una llibertat més gran per a totes les opcions i a una recerca sincera, objectiva i oberta, de la veritat.

Tinc dret que els meus ideals siguin diferents, i fins i tot provocadors o insòlits, a la llum del pensament d'algú.

Tinc la obligació de respectar els ideals dels altres, encara que em resultin molests, incomprensibles o desagradables. Els meus ideals no són superiors ni inferiors, són els meus.

Tinc la obligació de ser fidel a la meva consciència, i de no renunciar als meus ideals per por al que pugui pensar la societat o les persones que estimo.

Tinc l'obligació de no posar mai el valor dels meus ideals per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona.

Tinc l'obligació de no imposar mai els meus ideals, ans exposar-los i proposar-los per la via dels diàleg i la pau.

Tinc l'obligació de fonamentar els meus ideals damunt l'exercici de la raó, del cor i del be; i de rebutjar, en ells, com a doctrina o com acció, la violència i les sensacions i sentiments negatius.

Tinc l'obligació de posar els meus ideals, i les seves conclusions, al servei de tota persona humana; i de viure i comportar-me de manera coherent amb aquests principis.

Avui encara conservo aquell paper rebregat; el mateix paper. De vegades el toco i l'ensumo; fa olor de llibre noble. aquesta olor em suggereix paraules i frases, i no puc evitar de posar-me a escriure.


Jeremias Soler "Els peus dins l'escuma" 2002. Relataire d'aquesta web.