Cercador
Pastís postís
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era el primer de maig i un raig d'aigua espantà la gata que voluptuosament es gronxava panxa enlaire entre l'herbam del jardí expressament descuidat per allò de, n'opinava el nou propietari -un jove de vint-i-dos anys- arran l'herència, 'jo no haig de dominar la natura, en formo part, a la visió antropocentrista del món li encolomo un pam i pipa, pam i pipa i, allà on siguis, pare que vaig conèixer poc, no t'enfadis, eh?'. Somrigué des de molt endins, un somrís que sí, assoliria al traspassat allà on fos.
La gata s'havia ocultat rere aromàtiques espesses i el jove, amb una regadora d'alumini tota bonyegada, la cercava per mullar-li la cua i riure, gens sabedor que la manera de guanyar-se-la no era ni de bon tros aquella. Llavors el veié: contra el mur escrostonat que destapava totxanes color terra taronja fosc, el pallasso content, nino tou, menut (no passava de deu centímetres) a qui ell, feia molt, amb un retolador indeleble, havia traçat dos ullals vampírics a la boca oberta d'expressió alegre. El pallasso cara blanca la tenia bruta per l'abandó, amb clapes verdosenques de fongs fins al fons del teixit. El nas continuava vermell i rodó. I els ulls no havien deixat de ser dos signes de sumar. Els llavis s'havien descosit una mica, per més tibat i resistent que el fil hagués estat, i semblava que el nino hi tingués pèls de bigoti. El jove, entre encuriosit i nostàlgic, va agafar la joguina oblidada. El va prémer dins la mà, com abraçant-lo. Un suc que imitava la bava dels llimacs de la pena en supurà. El jove va sentir una aflicció que li envaïa una buidor i l'ocupava. I estava bé. Guardà el pallasset a l'estoig de les ulleres de sol.
L'endemà, quan tornà al jardí, la gata li permeté d'acariciar-la comme ci comme ça, atreta per 'pinso amable amb el planeta' (i l'etiqueta no mentia). El jove havia rentat el pallasso i va passar que el barret triangular de la testa retornà a la forma isòsceles original, però la indumentària va perdre encara més l'antiga vistositat que la viscositat enganxosa que se li havia arrapat li xuclà.
Anà situant el nino a llocs que considerà poèticament adients (si era el pallasso qui li indicava!) i el retratava. La gata a vegades estropellava el moment saltant sobre el nino, el feia tombar, volia jugar-hi. Fins que es retirà a llepar-se tota ella i endormiscar-se. Llavors el jove digué al seu petit amic:
-T'ho havia promès i et vaig enredar.
Posà sobre una taula que ballava sota un llimoner un pastís de fruites que tragué d'una capsa de dins la motxil·la.
-Aquest sí, és de debò.
El pallasso hauria clavat els ullals draculínics a la deliciosa menja, però era com si ho fes, satisfet i amb una escalforeta diferent de la de l'astre rei quan el cremava, una escalforeta que l'inundava mentre el jove ingeria el pastís de veritat i el pallasset es treia del damunt la decepció d'un pastís dibuixat sobre paper feia anys, dibuixat per un nen ferit sense una anhelada festa d'aniversari.
La gata s'havia ocultat rere aromàtiques espesses i el jove, amb una regadora d'alumini tota bonyegada, la cercava per mullar-li la cua i riure, gens sabedor que la manera de guanyar-se-la no era ni de bon tros aquella. Llavors el veié: contra el mur escrostonat que destapava totxanes color terra taronja fosc, el pallasso content, nino tou, menut (no passava de deu centímetres) a qui ell, feia molt, amb un retolador indeleble, havia traçat dos ullals vampírics a la boca oberta d'expressió alegre. El pallasso cara blanca la tenia bruta per l'abandó, amb clapes verdosenques de fongs fins al fons del teixit. El nas continuava vermell i rodó. I els ulls no havien deixat de ser dos signes de sumar. Els llavis s'havien descosit una mica, per més tibat i resistent que el fil hagués estat, i semblava que el nino hi tingués pèls de bigoti. El jove, entre encuriosit i nostàlgic, va agafar la joguina oblidada. El va prémer dins la mà, com abraçant-lo. Un suc que imitava la bava dels llimacs de la pena en supurà. El jove va sentir una aflicció que li envaïa una buidor i l'ocupava. I estava bé. Guardà el pallasset a l'estoig de les ulleres de sol.
L'endemà, quan tornà al jardí, la gata li permeté d'acariciar-la comme ci comme ça, atreta per 'pinso amable amb el planeta' (i l'etiqueta no mentia). El jove havia rentat el pallasso i va passar que el barret triangular de la testa retornà a la forma isòsceles original, però la indumentària va perdre encara més l'antiga vistositat que la viscositat enganxosa que se li havia arrapat li xuclà.
Anà situant el nino a llocs que considerà poèticament adients (si era el pallasso qui li indicava!) i el retratava. La gata a vegades estropellava el moment saltant sobre el nino, el feia tombar, volia jugar-hi. Fins que es retirà a llepar-se tota ella i endormiscar-se. Llavors el jove digué al seu petit amic:
-T'ho havia promès i et vaig enredar.
Posà sobre una taula que ballava sota un llimoner un pastís de fruites que tragué d'una capsa de dins la motxil·la.
-Aquest sí, és de debò.
El pallasso hauria clavat els ullals draculínics a la deliciosa menja, però era com si ho fes, satisfet i amb una escalforeta diferent de la de l'astre rei quan el cremava, una escalforeta que l'inundava mentre el jove ingeria el pastís de veritat i el pallasset es treia del damunt la decepció d'un pastís dibuixat sobre paper feia anys, dibuixat per un nen ferit sense una anhelada festa d'aniversari.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438844 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com