Pasta de croquetes

Pasta de croquetes

Mentre la mantega, desfeta mandrosament a foc no gens violent, rep la tendresa de la ceba i l'abraça lentament, lentament per arribar, sense presses, a la textura desitjada, tasto el pernil. Tasto el pernil, oloro el pernil i, tot d'una, m'arriba el perfum ardent de terres d'alzines. Alzines altes de copa generosa i fruits abundants madurats al cant polsós de sol i de vents eixuts. Tasto de nou el pernil. Apassiona. És poderós, és valent, és ibèric. L'afegeix al pollastre, suculent i suau, que recorda conreus verds i humits. El contrast amoroseix la barreja i la fa melosa. Les mescles, però, han de tenir sempre un punt de fantasia, un toc exòtic, una dosi de desig. Per això tenim la canyella, una escorça dura, aspra, que un cop esmicolada esdevé un esclat d'aromàtica il·lusió, una fosca fragància oriental. Amb la farina, flonja, lleugera, i la mica de llet necessària, remeno la pasta amb suavitat i a ritme regular fins aconseguir l'esponjositat volguda.
La resta ès fàcil, tan sols cal tenir una dolça sensibilitat per donar vida a les croquetes. Ès a dir, agafar petites quantitats entre les mans, sentir la pasta als palmells, tova i lliscosa, saber acaronar-la sense pressionar i modelar-la, com ho has fet sempre, amb paciència i amor.