Pomes Agredolces

He pogut veure l'estança, la llar de foc, els llibres, però sobretot, he pogut copsar aquests sentiment que es van desgranant tendrament, acompanyant el polsim de solitud, que tan encertadament ens dius a la introducció.

"...
Deso l'afany d'anar omplint les hores
amb fantasies,deso el fum, l'entorn
creat a mida i em lliuro a les cendres
i a contemplar la meva veritat.

Sabor de pomes agredolces, música
descompassada, vida sense rumb
malgrat moments de joia controlada,
retalls de veu, retalls de llibertat."

Dues estrofes magnífiques, que semblen cloure aquest moment de deixar-se portar pels records d'una vida, potser a mig fer encara, que ja ha viscut el desencís, però que espera, amb delit, la dolçor del futur.

Et felicito, és un poema molt i molt apassionat, tot i la seva aparent serenor.

I no vull acabar sense agrair-te el teu comentari, que vaig rebre amb molta il·lusió. De debò que s'agraeix, ja ho veuràs en primera persona. Veig que tu portes poquet temps per aquí, però ja et puc assegurar que aquesta família és magnífica, superba!

Una abraçada, espero poder comentar-te més..... i encara sóc a temps de donar-te la benvinguda a Relats, oi? Doncs això, sigues molt benvinguda!

Moments en que ens acompanya la soledat, en que el nostre cap marxa a un altre món... En els que busquem dintre nostre coses noves... :)

Moments amb tu mateix, barreja de sensacions pessigollejant el cor com papallones juganeres.
Una mica de reflexió sobre la vida, instants de somnis i de joia, il·lusions esperançades. Instant de dolor i desencís. Un demà que mai pot estar dibuixat, la incertesa del que ens espera, de si anem pel camí que el nostre cor voldria. Retalls de veu, retalls de nosaltres mateixos escampats al vent...
M'agrada aquesta mena de caos mental, intentant descriure la percepció de tantes coses.
Pomes agredolces, com la pròpia vida.

Veig que sóc la primera en comentar-te, espero que poguem llegir força coses teves.

Una abraçada i molta inspiració!