El roure

Un relat de: yvonnedenise

El roure, l'amic fidel, l'amant secret, el pare que vigila, contempla l'escena. No enten les presses de l'enfiladissa per domina la barana i ocupar la paret, no enten perquè, amb les seves branques frondoses, gairebè vulgars, vol eliminar totes les plantes que trobo al seu pas. A ell, el roure, li agrada mès la vida pacífica, assossegada,
on tot es fa al seu temps. Gira el cap, mira plaent l'avet blau que creix al costat. Tardarà molts anys en fer-se gran, evoluciona amb placidesa, al ritme de l'aigua d'un rierol damut les pedres. Observa les petites flors silvestres que treuen el cap enmig de la gespa. Lamenta la vida curta que tindran, una vida aviat estroncada per la rutina setmanal que no permet el creixement desbordat. Veu la menuda de la casa que s'atansa amb el seu caminar insegur, la mare li dona maduixes silvestres que campen arreu. Li agraden molt. Obre la seva boca petita, petita per rebre les delícies. Alça la vista i es distreu amb la dansa de les fulles. Riu. El roure tambè està content i pensa: ella serà com l'espigol, tota fragància. Arriba la marinada, el ventijol de migdia que inquieta les branques, provoca les fulles i desorienta el pensament passiu de l'arbre. I el roure s'adona de le fruites vermelles de l'arbust que tè al seu abast, les quals suggerint, el desafien. Pateix, sent una esgarrifança, un plaer sensual, quan els cinc dits de les fulles de l'arç, tant a prop seu, l'acarician, i tremola davant l'esplendor de l'alzina que mai no ha estat tant bella com aquest any. Experimenta desig, es descontrola, una disbauxa l'agafa al vol, no sap què fer. Al cel, a l'horitzò, cerca la resposta. Dalt de la carena retroba la silueta d'un gran pi pinyoner. És una referència, un simbol de retorn. És la pau que necessita per afrontar l'endemà. El sol s'amaga rere els xiprers, s'ha calmat el vent, surt l'àvia a llegir sota el roure, sota la seva protecció. Els ocells s'afanyen entre les branques, a travès del roure la llum del vespre es filtra amable. Regna de nou la tranquil·litat.

Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • Arbres excepcionals.[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 05-07-2005 | Valoració: 10

    Hola,
    Ha Catalunya tenim tot un seguit d'arbres excepcionals [ engtre ells roures, clar ], que estan declarats d'especial protecció per la Generalitat i/o algun Organisme públic.
    Tots ells tenen una història, sabuda en algun cas [ Mira un relat meu, El Vell Guerrer, o el Pi de les quatre Besses ] i d'altres encara no.
    Ens cal que gent com tu, s'encarregi d'aquesta feina. [ Mira també els altres catalans, recenment publicat a RC]
    Espero un relat teu a www.guimera.info , deu ser perquè parles d'arbres, però intueiexo bona fusta, m'explico, oi ?
    Gràciés.

    T'espero a www.guimera.info/avui/tribuna

  • Desvetllar un roure, un repte.[Ofensiu]
    Jofre | 05-07-2005

    Yvonnedenise,

    Després dels exquisits comentaris que em precedeixen, les meves paraules et semblaran com les violetes o, les d'un roure que encara no ha estat desvetllat per la placidesa de l'alzina.

    Breument, només afegir que l'idil·li entre el Roure i l'Alzina era l'únic possible.

    Ens trasllades, decidint tu la cadència, a un paisatge on es deixondeixen el sentits.

    T'he descobert sota un roure!

    Et seguiré llegint.
    Salutacions.

  • Placidesa...[Ofensiu]
    Maragda | 29-06-2005

    Trobo que tens un estil molt teu, molt concret a l'hora d'escriure. M'agrada la profunditat de les teves paraules.
    En aquest relat tot té un transcurs lent, com la vida que passa. És com un instant de contemplació on gairebé s'hi palpa el misticisme.
    I a més, hi ha molta bellesa. La bellesa que vessa del saber apreciar les petites coses. M'ha encisat especialment el moment sensual del roure davant les fulles de l'arç...
    Tot el relat transmet pau! Et felicito!

  • Mon Pons | 29-06-2005

    M'ha agradat que parlessis del roure en aquest relat. El roure és un arbre que sempre m'ha interessat. És un arbre sagrat que ha sigut per moltes tradicions, a Rússia, Germània, Grècia i els països escandinaus. És sinònim de força, moral i física. Per els celtes i per els grecs era, per excel·lència, l'eix del món. El l'antiguitat greco-llatina era consagrat a Zeus, déu del tro i del llamp, el déu més venerat a Grècia, identificat amb el Júpiter llatí, el déu que exerceix el seu poder màxim sobre les altres divinitats i sobre els homes.
    "El roure és un palau" diu Josep Carner, i Carles Riba parla de "la irada cima dels roures". Roures, els mateixos, que van inspirar quadres de Friedrich. I, també, reproduccions que podem trobar als pintors de l'Escola de Barbizon i dels pintors post-romàntics com Rousseau, Corot...
    Fins i tot, en l'Eneida, Virgili ens explica com l'heroïna Camil·la, fou salvada d'una mort segura gràcies a "un roure ple de grops i endurit al foc".

    Et seguiré llegint!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: