Passejant

Per a l'Ilargi Betea


Anava passejant vora el port un matí fret d'hibern. Vaig arribar a una petita cala artificial que es quedà com una de natural desprès de fet el port i una llengua de pedres s'endinsés dins l'aigüa i agafessin forma d'ela.

En Cesc anava els estius a banyar-se cada dia a la cala, molt a prop de casa seva, i de vegades s'acostava amb la seva companya, una dona amb un deler un pel fort pels gats que allà es refugiaven, -formaven una petita colònia de felins que vivien, menjaven i es reproduïen a arecerades de les inclemències del temps entre mig de matolls, barques velles i petites de pescadors jubilats com les barques roïnoses.En Cesc estava una mica fart de que alguns d'aquests felins anèssin a parar a casa seva, perquè de llàstima ja en feien, pobres animals, tant a la vora de les tempestes, sense refugi, havent-se de protegir de les inclemències del temps i també d'alguns galifardeus que pertanyien a la tribu urbana dels inútils socials i disfrutaven aixafant el cap dels animals amb pedregades.

En Cesc va seure damunt d'una roca i va encetar un cigarret. L'hivern era fred però aquell matí feia sol i es podia passar una bona estona, mirant la blavor intensa del mar al temps que recordava l'estiu i les bones capbussades que diariament feia.

-Saps?-em va dir aixant molt les celles- Ara, escric poemes que envio a una pàgina d'internet que m`els publica tots.

-¿Tots? Li vaig preguntar sorprès. ¿Ja et va millor això de les lletres? Has escrit coses
que farien posar vermella a la Senyora Literatura.

-Ets tant destructiu com sempre, Arnau. Sembles el meu pare. Em va dir molt empipat.-Mira, l'altre dia una noia que col·labora habitualment, em va fer un comentari molt amable. Es diu Ilargi Betea i la vull conèixer.

-Deu ser un bon jan aquesta noia- li digué punxant-lo com sempre m'agrada fer-ho.

El Cesc em va fulminar amb la mirada i no vaig tornar a fer-li cap més comentari.

-Fa una mica de presentació, amb un dibuixet molt maco i s'autodefineix, com fada, riallera, màgica. I saps que penso? Que deu ser més del que diu. A part de que escriu força bé.
-Mira, nano et conec de fa anys, i sempre arribo a la mateixa conclusió. Crec que hauries d'haver nascut a l'època dels romàntics, amb en Bécquer i tota aquella tropa de sonats, que es batien en duels, els agradava passejar pels cementiris i arribaven al suïcidi si la dona que volien no els feia cas. Jo, L'Arnau continuava punxant els poètics bodells de l'escriptor.

Sempre ha anat així, a les nostres relacions, ell, en Cesc és el poeta o el narrador i jo l'Arnau una persona normal que no tinc res a veure, amb els seus afanys literaris.

-Avui m'ha vingut al cap la noai aquesta -ha continuat- i he pensat que m'agradaria fer-li algun poema o conte. Però per la poesia m'agradaria conèixer-la millor. I ara Arnau, no em toquis més els collons perquè ser el que estàs pensant. La teva mirada mofeta no m'agradat gens-.
¿Has vist? La platja es plena de gavines.- Em va dir com si parlés amb ell mateix, cosa que potser estava fent.- Ja saps que la gent que em cau bé, em cau bé, i no puc fer-hi res.-Volia fer-li un comentari esmolador però em vaig moderar:

-Et veig venir Cesc, però després no em vinguis a buscar. Ja n'estic tip d'aguantar els teus problemes. Ni t'escoltaré. Ja t'ho faràs. Li vaig dir mentre mirava un parell de gats que es rebolcaven per la sorra.

-Estàs pixant fora de test Arnau, cada dia et fas més vell.

-Tu mateix ja et fas gran. Hauries d'apuntar-te al club d'escacs del Casal o a la collas de petanca.
-Ves a fer punyetes.

En Cesc i l'Arnau varen tornar cap a casa l'hora de dinar ja s'acostava.