Passejant pel cementiri sonaren les campanes de mitjanit

El vent feia xocar les contrafinestres de la cambra de Miquel. De sobte una mica de brisa més forta que les demés propicià un cop de finestra que li despertà. Va mirar el seu rellotge despertador que marcava les onze de la nit. Amb el ulls encara mig oberts s'apropà a la finestra i contemplà el paisatge carrer avall del poble pedrer que s'estenia per la vessant d'un mont. Miquel es fixà en un estrany cos en moviment entre la foscor. S'estranyà i mirà amb més atenció el carrer. Uns reflexos blancs es feien notar rodejats pel negre de la nit sense llum. Un somriure aparegué en el seu rostre. No era res, es tractava d'unes simples robes. Les robes esteses al fons del carrer tremolaren una mica més per un instant i tornaren a la seva posició inicial. "Avui fa un fred de dimonis", digué tocant-se el braços i tancant la finestra des de dins. L'alè sortia a fumarades de sa boca.
Amb aire meditabund donà unes voltes pel quart. Després d'un parell de girs s'adonà de que tenia són i tornà al llit. Justament quan començava a dormir-se de nou, escoltà la seva finestra una altra vegada fent soroll. Va fer un esforç i llevant-se la manta s'alçà i es dirigí vers la finestra. "Collons, pensava que l'havia tancat bé. Aquest vent del di... " Miquel restà contemplant la finestra tancada.

-No pot ser possible. És totalment tancada. - digué en veu alta

La finestra donava al carrer i tractant-se d'un segon pis hi havia poques possibilitats de que es tractés d'una broma pesada.
Va anar vers la finestra. Justament quan donà el primer pas, el sorolls s'aturaren. La por va furtar-li el lloc a la sorpresa quan Miquel va ficar l'orella sobre el cristall, el soroll comença una altra vegada amb més força encara. Miquel va donar un parell de passos enrere. Semblaven pedres llençades des d'avall. Determinat per acabar amb aquest misteri s'apropà a la finestra i no va trobar res d'estrany. Amb el cap mig sortit de la finestra, mirà el carrer i no hi trobà cap persona. Un llamp arribà a la seva ment i una expressió de triomf enllumenà el seu rostre.

-Ja se qui ets. Anna? Massa tard és per les teves bogeries. A més a més no puc sortir avui demà tinc treball, ja ho saps.

Ningú va contestar.

-Anna?
-Però què collons es tot aquest soroll?

L'habitació s'enllumenà de sobte.

-Vinga què fas despert! Demà tens treball, oi?
-Sí, ha estat un accident, Enric.
-Recorda't que demà jo també tinc que treballar i que al menys jo si que no vull tenir són.
-Està bé. Tornem al llit.
-Bona nit i no facis més el ruc.

La cambra s'enfosquí de nou i Miquel tornà als seus pensaments. Es recordava d'Anna, és clar. Quan havien vingut al poble, ell i el seu germà cercaven un lloc amb tranquil·litat, i enllà era on s'havien establert definitivament. I enllà havia conegut Anna. Una noia petita de grandària, amb els cabells rojos i unes peques a la cara que la feien encantadora. Tenia la pell blanca i el ulls clars d'un to càlid. Des del primer moment havia sentit quelcom per ella, no en sabia que exactament. Havien esdevingut nuvis, això era el que més omplia sa vida des de que es trobava enllà. "Mai haguera resistit tant de temps açí si no haguera sigut per ella", pensà Miquel. Miquel era jove i tenia moltes inquietuds. Era un dels millors estudiants de l'institut del petit poble i sentia orgull per això. A més a més, el caps de setmana treballava amb el seu germà Enric a una fusteria, traient-se uns diners per anar després al bar, al cinema de la capital o fins i tot per convidar a Anna a sopar. Era la xica mes dolça que havia trobat fins eixe moment. Servicial, amable i comprensible. Havien desenvolupat tal sentiment de compenetració que fins i tot podien pensar els dos en la mateixa cosa al mateix temps com si semblés màgia. Des del primer moment s'havien gustat i el sentiment d'amor encara no s'havia apagat.

-Miquel, m'estimes de debò?
-Ets l'ésser que més estimo del món.
-Saps què mon pare vol anar-se'n del poble? Què faries si em passés quelcom? Si me'n tingués que anar molt lluny?
-Et seguiria i et trobaria encara que fos al mateix infern.

"Què bons temps em passat junts pensà Miquel, qui sap si l'endemà ella serà la meva dona." El vincle entre els dos era molt fort es podia dir que tot plegats formaven una sola entitat, una sola ànima. Quan ella era trista, ell trobava un sentiment trist dins seu i quan es separaven, ambdós sentien com els mancava un tros d'ells mateixos.
Aquella nit era una nit estranya. Miquel havia notat com havien baixat bruscament les temperatures, fins i tot per quasi tremolar quan havia sortit mig cos per la finestra per observar el carrer en recerca del llançador de pedres. Sí, feia molt de temps que ella no feia això, però qui sap? Així ho feien quan encara eren petits i no s'atrevien a utilitzar el timbre. A més a més, quina altra persona podia haver fet això? No, estava clar. Anna volia contar-li quelcom important i havia retornat als anteriors mètodes. Havia una forma de provar-ho.

Miquel s'alçà del llit i es dirigí cap la porta d'entrada a la seva cambra. Es calçà les sabates i ràpidament apagà la llum del dormitori. Tancà la porta enrere seu.
Ja fora de la cambra, va mirar expectant el voltant com esperant que algun ésser sortit de la foscor li ataqués per sorpresa o que esdevingués alguna aparició fantasmal. Malgrat tot, la casa restava en calma. Tan sols unes branques d'un roure proper xocaven contra les finestres produint un soroll apagat.
Miquel mirà els mobles i comprenent que no hi havia res del que tenir por, avançà entre les ombres vers la porta que donava al carrer. Abaixà una petita escala que connectava el pis superior amb el carrer i uns segons després es trobà ja baix l'influx de la lluna plena. Mirà cap els dos costats i començà a caminar.

El poble continuava serè i fosc com la cova d'un llop. Els carrers descendents eren escassament enllumenats per la lluna, com si l'astre no pogués arribar fins els homes i es conformés observant-los des de la llunyania del cel i les estrelles.
S'apropà als murs de sa antiga casa i amb pas ràpid arribà a la zona on donava sa finestra. S'ajupí i tocà el sòl. Tot estava molt fosc i no sabia on ficava la mà. De sobte una pedra es mogué i la seva mà tragué un paperet. Un somriure, la senyal acordada. El paper se'n anà a la butxaca i Miquel va retornar a la seva cambra.

Es gità i amb una expressió d'alleujament va treure el paper de la butxaca. Una llanterneta que sempre li acompanyava enllumenà l'ocasió i deixà a Miquel llegir unes poques paraules...

"Demà en el cementiri a mitjanit. No s'ho diguis a ningú. Ens trobem en perill."

Anna

- Un altre dels teus contes, Anna. Quan t'agafi demà.


La llum del sol entra amb força per la finestra. La calor del sol que tan bon present ens ofereix quan es tracta de l'hivern i que tant ens castiga a l'estiu. Ben mirat com l'amor. De vegades irresistible, fins i tot necessari. Altres vegades repugnant i dolent. La dualitat fuig de les nostres ments impenetrables que no adverteixen més enllà d'això que ens rodeja sempre, això que ja es dona per normal. Però eixa dualitat sempre es troba açí. Esperant per saltar i caure damunt nostre i deixar-nos perplexos avant una nova situació.
És aquesta nova situació la que Miquel enfrontaria. Una nova situació d'unes dimensions de calfred.

-Vinga xaval que son les set.
-Humm...deixa'm de collonades.
-No t'ho repetiré. Ja és l'hora d'anar a la fusteria.
-Per què te que obrir una fusteria un diumenge a les set del matí, el diumenge no es treballa, oi que no?
-Això deixa-s'ho als cristians. Açí tan sols hi ha de fusters. - digué el seu germà allunyant-se.

Miquel s'amagà una mica enrere del coixí i s'alçà de sobte. No havia dormit bé. Era com eixos somnis que sovint té tothom, quan et despertes i no te'n recordes de res del que has somniat. Malgrat i tot, tenia certa sensació d'amargura a la boca i no podia comprendre perquè.

-Fusta, fusta i més fusta, crec que aviat m'eixiran pel nas serradures!
-Deixa't ja de queixar-te i aprèn del teu germà, que ha anat tot sol a repartir uns encàrrecs.
-Puc anar a ajudar-lo?
-Tu tot el que sigui anar-te'n d'açi et pirra, oi? - digué el cap de Miquel amb expressió de fúria.

Tenia tots el cabells grisos i utilitzava un llenguatge prou dolent per parlar amb gran majoria de les persones. - Vinga ves-te'n ja abans de que em penedeixi.
-Gràcies cap.
-Si no fos per ton germà no t'haguera contractat, m'entens?
-Ho sento, no l'escolto. - digué Miquel corrent carrer avall.

Quan arribà al cap del carrer va observar el dos costats i no va trobar cap rastre del seu germà. S'adonà de que no coneixia el llocs on havia anat a repartir les peces i que per tant no el trobaria tan fàcilment. Pensà retornar a la fusteria però la imatge del seu cap donant-li una altra vegada pel sac amb això de que no devia d'haver-li contractat no li apassionava molt. Així que trià per anar pels carrers per si haguera alguna oportunitat de trobar-lo. "De tota forma, si no ho trobo tan poc passa res. M'aproparé per casa d'Anna per veure que volia dir amb això de la noteta". S'encaminà pels carrers del vell poble i les pedres del camí li donaren la benvinguda amb els seus clots i irregularitats pròpies d'una altra època.
Anna vivia a la part alta de la ciutat. És enllà on es troben les cases mes antigues del poble. I havia una antiga llegenda de la que Miquel se'n recordava d'un tros, que deia que el poble s'havia construït al voltant d'una antiga abadia on els monjos havien anat desapareixent poc a poc fins extingir-se la comunitat. Hi havia també més d'un que atribuïa fets màgics a aquesta desaparició, encara que altres amb menys ocells al cap no paraven de referir-se a açò amb una explicació més humana, sobre tot utilitzada amb més de tres copes dins l'estómac: "Ets més faldiller que l'abat major". Però Miquel sempre havia pensat sobre l'assumpte d'una altra forma. Les cases de dalt
tenien quelcom distint a la resta de les cases del poble. La seva estranya estructura havia portat a Miquel a pensar que aquestes cases no eren una altra cosa que les restes de l'antiga abadia.

-És cert que les cases son màgiques açí?
-No son pas més màgiques que tu i que jo.
-Diuen que les cases estan plenes de fantasmes, dels antics abats morts per un atac dels moros a mitjanit...
-Estic jo encantada?
-No ho sé. Però jo si que ho estic de tu.

Encara se'n recordava d'eixa conversa tan estúpida, eixe havia estat el seu primer petó amb ella, davant de la seva casa. I enllà era on es trobava ara mateixa, però amb la diferència de que restava tot sol. No hi havia ningú pel carrer. Tan sols s'escoltava el vent fent xocar les finestres i el rumor d'un llunyà gos segurament perdut. Alçà el cap i observà les formes del antiga casa de pedra i fusta. Alta amb un sostre blau en forma de pic i una porta que deien era la més antiga del poble.
S'apropà a la porta i trucà un parell de vegades. Cap resposta. Va començar a impacientar-se, feia ja uns dies que no l'havia vista. Es retirà una mica. Uns segons desprès notà com la prima pluja començava a ficar-li humit el cap. Justament quan s'anava escoltà enrere seu el so d'una porta obrint-se. Es girà.

-Ets tu Anna?

Una xica d'uns catorze anys s'havia quedat mirant Miquel.

-Lluïsa, sóc Miquel. Venia a preguntar per la teva germana però pel que és veu ja ha marxat.
-Anna no va venir a casa ahir pel vespre.
-Com?
- Sortí per comprar un parell de trossos de pa del forn i no va tornar. Mare està molt angoixada i ha trucat la policia.
-Déu meu!

Miquel sentí una horrible sensació, indescriptible. No podia ser possible això. Va sortir vers sa casa, necessitava pensar. Com havia succeït açò? Anna desapareguda...que li havia pogut passar. Pot ser s'havia perdut pel mont. Arribà a casa i va prendre un parell de coses anà a cercar-la pel mont. "Pot ser s'anà a cercar bolets i la nit la va sorprendre. Tinc que donar-me pressa.".

Hores i hores pel mont. Cap rastre de la seva amada. El fred es feia més intens quant més s'introduïa dins del bosc. Però això li donava igual. No eixiria d'enllà sense Anna. Aviat els seus crits es foren apagant i debilitant més i més, el cansament i el fred . Però encara sense veu continua avançant. Calfreds envaïen son cos i anima, cegada per la desesperació.

Hores i hores pel mont. No podia aturar-se. El vent xocava contra sa jaqueta, era fort però no li feia donar un pas enrere, el sentiment era més fort. Anna. " On et trobes? ". L'ànima trencada. El buit que mai es plenava.

Hores i hores pel mont. Quasi a l'extenuació. Un arbre on reposar uns instants. Les mans congelades, el cos rígid. Miquel alçà el cap i va veure la lluna, tan distant, tan bella. Començà a abaixar del mont. No veia on ficava els peus. Una sensació de pena inundava tot son ésser ennuvolant-li el pensament. Estava perdut. De sobte caigué i començà a rodar per espai d'uns metres cap avall. Extenuació.

Va cercar per sa butxaca el seu encenedor però va trobar una altra cosa. Al traure-la va obtenir una resposta. Alçà el cap de la neu i com per art de màgia comprovà que es trobava justament davant del cementiri. Cregué que començava a comprendre-ho tot, però no era així.

Amb les cames febles es va apropar al cementiri i va obrir la porta de ferro. El soroll terrorífic no va ser audible per ell, li dominava la passió per la trobada de la resposta final. Caminà entre les tombes, trepitjant sobre la gespa tintada de blanc. De sobte aturat. No podia moure's. L'infernal tocar de les campanes havia començat. "ú, dos, tres, quatre..." quelcom s'apropava. "set, vuit, nou...". Ho feia més i més ràpid. El terror es feia l'amo del seu cos i el cor semblava a punt d'esclatar-li. No es podia moure."dotze". "Et seguiria i et trobaria encara que fos al mateix infern." Un crit horrible va fer tremolar el poble. Tothom restà callat.

Al dia següent, la pluja començà a caure des de bon matí i comença a desfer la neu per tot arreu. La policia havia fet una macabra troballa. Els cossos de Miquel i d'Anna restaven dins del cementiri, abraçats i tot plegats per sempre.

FÍ