Destrucció

Eren temps difícils. Al principi, tan sols un parell de cases de la frontera, avui la guerra havia arribat a les mateixes portes de Copenhaguen. Carles XII l'ambiciós rei dels suecs havia restat importància a l'afer. Dinamarca havia estat envaïda i trencada en dos trossos. Al nord, les tropes sueques es feien més i més fortes i marxaven vers la capital. Al sud, els temorosos prussians havien establert una línia de defensa que no deixava passar ni un fum d'aire.

Les promeses dels aliats restaven per terra car els aliments no arribaven i el poble es moria de fam. Copenhaguen estava a punt d'amotinar-se.
Hom s'apropà a la finestra i mirà l'horitzó amb expressió preocupada. Un punt li distragué, un petita llumeta blanca, com un senyal, s'havia encès en la penombra de la matina. Va acabar de ficar-se l'uniforme negre de granaders i baixà per les escales de la abandonada casa. Qui hauria viscut enllà abans de que la guerra i la desolació hi arribés? Eixí de la casa i la deixà oberta. El sol naixia poc a poc. La broma es començava a formar i no deixava veure més d'un pam del que hi havia davant. De sobte, una entorxa aparegué.

-Vinga, anem. Han trencat les nostres línies i es precipiten sobre el poble.
-Necessiten reforços.
-No es pot fer res més, t'aconselle que parteixes d'ací.
-Em quedaré. I és millor que tu també, covard. - digué Hom apuntant-li amb el fusell.
-Ets boig!

Hom mirà com l'home fugia carrer avall i es perdia entre la broma. Havia desaparegut. S'adonà de que es trobava tot sol i comença a sentir indecisió. No deixaria tot a un costat, si els demés fugien ell no tenia perquè fer-ho. Què més li restava en aquest món? La guerra havia acabat amb tot el que representava. Era l'hora d'acabar amb tot. <<És l'hora d'acabar amb tot d'una vegada per totes>>, digué. El fi estava pròxim.

Agafà el fusell amb la mà i se'n anà en direcció contraria a la que havia pres l'home. No sabia vers on anava. Veritablement no sabia bé perquè havia pres aqueixa direcció. <> Començà a córrer. Devia sortir d'enllà o la broma li atraparia. Una sensació d'impotència li recorria tot el cos. La suor eixia a forfollons. Continuà. Un carrer. Un altre. Tots semblaven iguals rere la broma. Aviat s'adonà de que la broma anava deixant pas i s'extingia. Va aturar-se'n. Mirà l'horitzó una i altra vegada, i es fixà d'on es trobava una unitat de granaders.

El camp de batalla semblava un cementeri. Els grups aïllats de fusellers eren escombrats pels furiosos cuirassers enemics, llurs cavalls trepitjaven fort sobre el soldats que havien caigut sota els freds sables d'acer. Amb força, reprengué el camí i arribà just a temps a una formació de granaders. El temps d'afegir-se a una de les últimes formacions que encara miraven cap endavant sense dubtar. Es donà l'ordre d'avançar i es ficaren en moviment.
Com descriure el riu d'emocions que es deixava endevinar als rostres dels soldats? Joves i vells tots junts vers la mort. Terror, follia, mort. Un soldat jove que havia al seu costat li mirà un moment als ulls. Incertesa. Una bala li arribà al cor i caigué entre el seus companys mentre la formació avançava. Destrucció.

Continuaven tots endavant. Murmuris i crits envoltaven els braus soldats que en tímida formació tremolaven junts, compartint tots plegats el desenllaç de la historia de l'ésser humà.

Una estranya vibració esclatà per l'ambient. Un terratrèmol. Un calfred recorregué el seu cos i li va fer dubtar un moment. Mirà al costat...la por ja havia conquerit la seva ànima. No podia moure's. Era una estàtua. El bloc de soldats continua avançant. Una gota de sang em cau cara avall.
De sobte un dels soldats es girà i es dirigí corrent vers ell.

-Però què fas borinot? Et poden afusellar per açò! Som-hi! Endavant, endavant!

Endavant. Un estrèpit paorós. Un fum impressionant es desenvolupà i l'onada expansiva els va fer caure al sòl. Abans de desmaiar-se la boira ja el rodejava. Poc a poc va perdre la coneixença i tot s'enfoscà al seu voltant.

Obrí els ulls. Va començar a reconèixer tot el que li rodejava. Hi era dins d'una casa mig enderrocada. El sostre havia caigut feia temps i el cel cobert per núvols grisos podia ser vist amb completa facilitat. Es tractava d'una primera planta. Els murs grisos mostraven senyals de batalla car estaven trencats y s'endevinaven petits munts de pedres per tota l'habitació. S'alçà amb treball i va fer una ullada per l'antiga finestra trencada. Malgrat tot, el carrer es trobava completament cobert per la boira, podia veure's com restava tot desert. Les pedres dels camins s'amuntegaven als costats de la via, tintada de negre i roig.

De sobte, es paralitzà. Un so de petjades de fons s'apropava més i més a la seva posició. I tal com va venir, se'n anà. <>. Amb la seva desfeta ma explorà l'interior de sa jaqueta negra i tragué un groguenc paper tacat amb algunes gotes de sang. Al obrir-ho, una sensació de tristesa el va inundar. Era lletra de son amada que molt de temps enrere havia desaparegut dels seus pensaments. Començà a llegir les línies tremoloses de paraules ja oblidades, de fets ja morts, d'il·lusions ja perdudes. Li semblà que el cor li anava a esclatar. Un parell d'amargues llàgrimes baixaren pel seu rostre fins el sòl.

Amb un poc de treball, es ficà dempeus i assolí el carrer. Ja es trobava entre la boira i res li podia donar una resposta als dubtes que havien generat aqueixa estranya situació. De cop, sentí un aire gelat que li va fer tornar el rostre cap avall. Quan la ràfega se'n anà, tornà a caminar. Avançant contra el desconegut paisatge anà carrer avall. Cap soroll. Tan sols l'estranya sensació de que algú més li seguia i així passa el temps, caminant.

S'aturà un moment per eixugar-se unes gotes de suor i va començar tot. Unes ombres negres s'apropaven des del final del carrer, sense produir cap soroll. Es ficà en tensió. Ràpidament es dirigí vers un cantó d'un edifici mig enderrocat que dominava el carrer. Va amargar-se com pogué i espera la comitiva d'ombres. Passaven el minuts i els fantasmagòrics visitants no arribaven, és com si s'hagueren fet fum. Les petjades varen començar fortes i les ombres reaparegueren sortint poc a poc de la boira. <>, va dir per tranquil·litzar-se. <>. Una columna d'homes creuava el carrer amb les seves armes en posició, amb calma i molt d'espai. Els seus rostres eren grisos, pot ser per la pólvora. Les seves vestes eren descolorides i no tenien un bon aspecte.
Caminaven tranquil·lament pel carrer, sense parlar. La tensió era màxima, en qualsevol moment podien descobrir-lo i eliminar-lo sense contemplacions. Un dels soldats el mirà. Tenia els ulls blancs, quasi morts i donava una aparença estranya. Estava petrificat, l'havien descobert.
De sobte una mà el va fer desaparèixer rere unes roques.

-Qui ets tu?
-Un moment més i eres home mort.

Davant d'ell es trobava un home de mitjana edat. Duia una barba molt fosca, i les seves patilles eren molt abundants. Una cicatriu li trencava la boca en dues parts. La pols de la batalla li donava a la seva pell un to apagat. Portava els cabells llargs i un uniforme blau apagat desconegut. L'estrany salvador li va mirar intensament als ulls.

-On som? Quines son aquestes tropes?
-On som? Eixa es una bona qüestió. No tinc ni idea. Respecte a l'altra, poc importa.
-No entenc, jo estava al camp de batalla quan...
-Shhh, silenci.

L'estrany es ficà el dit a la boca i prengué son fusell apuntant a la casa d'enfront. L'altre el mirà amb una mirada de curiositat, no havia vist res d'estrany a l'altra casa. De sobte, un petit tir va fer explosió sobre un pedra al costat dels dos.

-Fill de puta, ens ha descobert. Ara tindràs la teva ració.

Amb precisió va fixar l'arma i ficant el dit al gallet disparà. L'home va caure vers enrere poc a poc, desapareixent entre la boira de la seva esquena fins esdevenir una taca negra en el blanc del fum. Altres començaren a fer el mateix que el primer i en un instant les bales ja havien començat a fer impacte per tot arreu.

L'estrany va fer un gest nerviós i van començar a rossegar-se pel sol en direcció contraria. D'un salt baixaren al carrer per l'altre costat i es trobarem entre l'espessa boira. Hom mirà per tots els costats però l'home que feia un moment li havia salvat la vida ja no hi era. Va escoltar uns passos ràpids i prudents vers la seva posició i la sang se li va gelar. Amb rapidesa s'amagà entre uns arcs de pedra quasi enderrocats que es trobaven a prop. Esperava. Passaven els moments i esperava que aquells estranys que per tot arreu hi havia arribaren i el mataren salvatgement. No tenia cap arma i estava totalment desorientat.

Una explosió el va llançar a uns cinc metres del lloc on es trobava. En eixe moment tot ho va veure negre. Entre les pedres que li cobrien podia observar unes persones que s'apropaven més i més on hi era. Els seus peus estaven lligats a uns quants trossos de cuir, restes d'antigues sabates. No portaven uniforme reglamentari o al menys no en bones condicions car els seus vestits estaven en unes condicions marginals.

Un home del grup, que portava encara barret de capità s'apropà.

-És un dels nostres, agafeu-lo i porteu-lo al refugi.

Hom es desmaia i va perdre per segona vegada la coneixença.

Quan es llevà, ja havia passat molt de temps. Es tocà la gola, li feia mal. Fent un esforç, girà el cap cap els costats i va reconèixer la cambra. Era una habitació quadrada, petita, que tenia quatre entorxes en cada cantó que la enllumenaven. Tota era de pedra treballada. Va aixecar-se i s'adonà de que havia estat gitat sobre un banc de pedra de les seves proporcions. Justament davant seu hi havia una escala amb uns graons que desapareixien vers amunt.
El cap li donava voltes. Començà a caminar cap a l'escala. Un graó, dos, tres...al f
inal hi havia una gran porta de fusta, la qual obrí poc a poc.

Ara ja hi era dins d'una altra sala. HI havia quatre personatges jugant a les cartes en silenci, seguts a una taula de pedra, molt semblant al seu llit improvisat. Tota l'estança estava buida. Tan sols uns fusells, de distintes formes, abillaven la sala.

-Mireu, ja s'ha llevat!

Hom s'aturà, esperant alguna frase o explicació. Però ells seguien en silenci.

-Qui sou vosaltres?

Cap resposta.

-Sou danesos, és clar. He reconegut els vostres...uniformes.
-I això què importa? Vols jugar?

Hom s'ho pensà dues vegades, però terminà apropant-se a la taula. No els reconeixia. Segué al costat de l'home del barret de capità.

-Vols jugar, oi?
-Capità, li prego m'expliqui què està passant aquí, no entenc gaire de tot açò!
-Pren aquestes cartes.

Els jugadors continuaren el joc. Ningú no es mirava, tan sols miraven les cartes.

-Capità? Pel seu honor d'oficial, li demano una explicació!
-Ha, ha, ha, i com ha arribat vostè a la conclusió de que soc un capità?
-Pel barret, és clar.
-Ha, ha, ha. Haveu escoltat això xicots? - va dir el capità mirant les cartes i llençant un parell damunt de la taula. - I digue'm, qui t'ha dit que no ho he pogut furtar? Qui t'ha dit que som ni tan sols soldats?
-Però, el uniformes...

El capità es girà i va somriure. Tenia un ull buit, i les dents prou grogues. El seu alè emanava un ferum insuportable. Hom va començar a tenir por.

-Però...llavors, què sou, contrabandistes, pirates?- Hom s'aixecà del seient de pedra i es posà dempeus.
-Ha, ha, ha.
-Sóc vostre presoner?
-No, hom, d'això res. Pots marxar quan vulguis, però abans, pren unes cartes amb nosaltres. És la mínima cosa que pots fer per nosaltres, jugar una partida. Fins i tot, nosaltres hem sigut els teus salvadors.

Hom segué i jugà una partida de cartes. No li va anar gens bé i va perdre ràpidament.

-Mala sort, Hom. Que tingues bon viatge.
-Gràcies per tot.

Hom s'aixecà i caminà cap a una altra escala que conduïa cap a fora.

-Un moment, Hom. Pren un fusell abans d'anar-te'n. Et podria venir bé.

Hom baixà els dos graons que ja havia pujat i es dirigí cap els fusells. Enllà trobà un que es semblava molt al seu. L'agafà i pujà l'escala. Justament quan arribà al darrer, obrí una porta que hi havia al sostre, i una mica de broma hi entrà.

Sortí fora, i es trobà una altra vegada entre la boira. Caminà i caminà. Arribà a un poble que li semblava molt. Les cases de pedra, la boira anava desapareixent. Anà recordant el poble de la seva infantesa. Les petites finestres que donaven al carrer, on jugava amb els seus amics. La seva mare que arribava del braç de son pare.

De sobte escoltà unes petjades. Com d'un infant. Una nena l'agafà la mà i anà caminant vers endavant. Es trobava segur, en pau. La noia se'n anà i el deixà davant d'un ample carrer de cases baixes. Al fons, la seva dona, cridava son nom: Hom, Hom.

FÍ