La boira

Es tractava d'un arbre. Sí, d'un arbre. Podria ésser alguna mena de roure o fins i tot un àlber. La seva forma altiva i majestuosa dominava l'erm paisatge de tardor. A son voltant, l'herba havia construït un imperi, aïllant-lo de la resta del llunyà bosc que es protegia de la carretera. Formes de restes d'altres arbres es podien endevinar a traves de l'herba dominant del camp. Els altres havien mort, s'havien rendit, s'havien deixat morir. Però aquell arbre no. "És un lluitador, com jo mateix", va pensar Mateu rere la finestra.
Una petita brisa havia fet sacsejar una mica la frondositat alta del colós, i havia deixat caure unes quantes fulles al seu peu. Mateu va originar un altre pensament. "L'home l'intenta destruir i no pot. L'aigua de la pluja li ataca i no li fa cap destrossa, fins i tot, el temps li dona poc a poc son maleït verí, però ni tan sols amb això es commou el vell arbre. I malgrat tot açò, una mica de vent li fa perdre el més important de tot ell, la seva bellesa"

De sobte quelcom va succeir. El paisatge es ficà en moviment i el fum dels pensaments s'esvaí. La màquina petrolífera començà a rodar.

-Ja només manca una hora per arribar. És una llàstima que quasi s'hagi fet de nit, oi? - digué l'home
-Dona igual, home. Ja veurem el llac demà pel matí. L'home de l'oratge ha dit que hi hauria sol. - digué la dona
-Bo. I tu què dius, Mateu? Et trobes cansat?

El silenci va conquerir l'ambient de cop.

-Mateu?

No hi havia resposta.

-Deixa'l, no veus que està escoltant el discman?
-Aquest sempre està connectat. Algun dia es tornarà boig.

L'arbre havia desaparegut de l'ambient, i l'erm havia recomençat a dominar el paisatge. Cap arbre, cap resta de vida. Tan sols l'horitzó i la llunyania. Els núvols grisos començaven a concentrar-se en la direcció vers on es dirigia l'automòbil. Uns ocells havien travessat el cel allunyant-se del lloc. Una sensació estranya recorregué el cos de Mateu i el va fer tremolar lleugerament. Un sentiment va fer a Mateu girar el cap enrere, cap a la lluna de cristall posterior. El monstre havia sorgit i poc a poc s'apropava al vehicle.

El vent començava a bufar i això es notava en l'estructura del vehicle. Els paisatges havien deixat pas a una dens fum blanc que ara rodejava al vehicle en moviment sensiblement desaccelerat. El fred va fer reaccionar a Mateu, que agafà una manta a quadres que es trobava al seu costat. Al agafar-la va notar una sensació de calor i benestar. Envoltat per la boira es deixava portar vers son destí, i poc a poc va sucumbir als seus somnis mentre les rodes feien un soroll tranquil·litzador.

Mateu començà a despertar-se. Un calor angoixant el va portar a desfer-se de la càlida manta. Va obrir els ulls i va mirar el voltant. El cap li donava voltes.

Les portes del cotxe eren obertes, encara que la llum que provenia de l'exterior era molt reduïda. Es trobava tot sol dins del cotxe, i la boira s'havia fet l'ama de l'ambient. La humitat va fer que Mateu tremolés, i la estranya sensació que tingué abans hi tornà. Encara amb el ulls mig oberts va recórrer la estança i la por li va envair. Es trobava sol, tot sol.

Des de petit eixe havia estat el pitjor sentiment de por que havia sofert, la soledat. Amb quasi vint anys encara recordava de la seva infantesa amb prou exactitud. Ses parents treballaven ambdós, és clar tractant-se d'una família moderna, i ell devia passar el dia al costat de son avi que habitava una vella casa familiar de fusta a la vora del llac de la muntanya. En aquell lloc mai s'havia trobat segur. L'ambient del profund bosc que rodejava la casa, del mortal silenci que dins tot penetrava, fins i tot, dins la pròpia ànima.
"Allò que torna tots els matins, l'espessa broma blanca", deia son avi. Encara alguns dies quan s'alça, té la impressió de trobar-se dins aqueixa casa. Les paraules del vell ressonen al seu cap. "Mai surtis amb la broma blanca, pot ser mai tornaries". Això li produïa calfreds. Més d'una vegada s'havia vist en somnis viatjant per la muntanya meridional. Perdut entre les ombres i la foscor sense cap rumb fix. Però la característica que sempre més havia apreciat de son avi havia sigut la de que ell si que sortia quan la boira arribava...i això a la llarga havia desenvolupat una relació de temor. La seva figura es retallava per l'entrada de la casa rústica. Un destral, un sac per ficar la fusta què penjava de la seva esquena. "Recorda el que t'he dit Mateu, mai surtis"

Poc a poc es va refer dels seus temors i va observar com no tenia cap ferida dolenta pel cos, al capdavall no visible. Va sortir del cotxe i posà els peus a terra. La humitat s'accentuà, i el fred es feia sensible una altra volta. Mateu començà a preguntar-se on es trobava i sobre tot on es trobaven ses parents. Va observar el voltant del cotxe i no va distingir res. "La boira m'envolta", pensà.

-Pare! Mare! On sou?

Cap resposta. Va mirar cap els dos costats i no va veure res, no va notar res d'estrany. Tornà un altra vegada al cotxe i agafà una llanterna de son pare que havia amagat dins la guantera per a casos extrems. "Pot ser s'hauran anat a demanar ajut. El que m'estranya és que hagen deixat ací la llanterna". En el moment de pujar el cap notà una presencia aliena dins el cotxe. La seva respiració s'accelerà. I per un segon va desitjar que allò que es trobava a la seva esquena fora un ésser racional. Ràpidament es donà la volta i va trobar un senyal. A través de la lluna posterior havia distingit una llum al fons del panorama, entre la boira.

-Ja han arribat. Gràcies a Déu.

Mateu eixí del cotxe i caminà vers el llum. A cada pas notava com s'allunyava del cotxe i com es perdia en la boira, però això donava igual, ja trobaria la forma de retornar al cotxe. Ara l'important era trobar els seus parents.
Una sensació estranya flotava per l'ambient i molt aviat s'adonà de que quelcom hi passava. Portava vora deu minuts caminant i encara hi veia la llum tènue a una llarga distància.

-Com és açò possible?

La llum començà a tremolar i això va atraure l'atenció de Mateu vers ella amb més potència. Un soroll ronc el va fer restar al mateix lloc uns minuts, es tractava d'una mena de crit, indefinible, entre persona i bèstia.

-Però...

Tot semblava un somni, o més bé un malson. De sobte s'adonà de que havia estat parlant en veu alta tota la estona i això no va fer més que ficar-li encara més nerviós. Els sons d'unes petjades es projectaven des del fons en direcció al cotxe. El soroll de les petjades es va fer poc a poc més insistent, com si la cosa que es dirigia vers ell donés més ritme a son impuls. Mateu no trobà el cotxe en la llunyania, s'havia retirar massa. Amb una expressió de boig començà a córrer vers la llum una altra vegada. Mentre corria pensava que podia ser això. Per què no havia preguntat? Pot ser eren ses parents. Però no, quelcom li deia que devia córrer, córrer tan ràpid com hi pogués, allunyar-se.

S'aturà un parell de vegades per recuperar la respiració, i cada vegada que ho feia sentia l'intrús més i més a prop. Va arribar per fi a la llumeta, que es trobava sobre una pedra d'un camí. Ara semblava que la boira s'havia desfet una mica, i es podien endevinar les figures dels arbres d'un bosc proper. "He estat donant voltes pel bosc", digué Mateu. De sobte una punxada a la esquena li va fer tremolar i donar un petit crit. Es va donar la volta i no hi trobà a ningú. El cap li donava voltes.
Amb la poca força que tenia, agafà el llum, una mena de llanterna d'estil antic i va pujar pel promontori de roques. Ara dominava tot el bosc i podia observar com davant d'ell s'estenia la planícia per on havia recorregut el camí. Al fons, un parell de reflexos de la tènue llum li feien pensar en els miralls del cotxe pot ser. S'aturà a escoltar i es donà compte de que els sorolls de les petjades havien desaparegut. Tan sols es trobava ell, rodejat de totes eixes puntes d'arbre amenaçadores que arribaven fins la llunyania. El sol era cobert i una estranya llum enllumenava el paisatge, com en un dia de tempesta. Amb aire desesperat va mirar a tots els costats i es va preguntar que fer ara, si tornar al cotxe o no. "Pot ser aquella cosa encara és donant voltes per enllà avall".

-Pare! Mare! - crida inconscientment

El fred vent va ser l'única resposta. Tremolant, abaixà del promontori. En una de les etapes fixà un peu sobre una roca moguda, i s'esmunyí vers la terra. Van passar uns segons. Estava marejat. Al alçar-se, notà que li feia molt de mal el bescoll i amb una mà descobrí que s'havia fet sang. Una pedra havia amortitzat la seva caiguda, però quelcom més havia aturat son camí fins la mort.

El guant era de color negre fosc, li era familiar. El va observar amb deteniment, son rostre canvià totalment quan reconegué el propietari.

Un dia son avi havia sortit amb la boira, com tots els dies, però mai més havia tornat. Era un home robust i poc amigable però mai gosaria deixar Mateu tot sol molt de temps, era un home responsable. Dies després es trobà son cos per la muntanya en les rodalies de les runes d'una antiga casa de fusta cremada, molt antiga per cert. Però no era això tot. Un home de la policia havia començat a fer enquestes i havia fet una macabra troballa. Una desena de caps havien sortit a la llum soterrats en aquelles terres des de fa molts i molts anys, pot ser segles. Sense trobar connexió alguna ho deixaren estar. La llegenda continuà en l'ambient fins que Mateu, ja de fadrí, pogué escoltar-la dels llavis dels habitants de la regió. Eren els guants de son avi. "Em trobe al bosc del llac", pensà Mateu.

De sobte les petjades començaren una altra vegada amb més insistència, més pesades. L'estranya sensació de terror envaí una altra vegada el cos de Mateu, extenuat i sense respostes, es posà en moviment. "Però què és això? Tinc por". Son cervell es commocionà encara més quan xocà contra una mena de pal de fusta que el va fer caure a terra
. Des del sòl va mirar la rodalia i s'adonà de que la boira havia augmentat una altra vegada. Amb una mica d'esforç va aixecar-se i comprovà el lloc terrorífic on havia anat a parar. Era la vella casa cremada.

Un soroll sinistre travessà el cel. Uns ocells negres volaren sobre son cap atemorits per la imminent amenaça. Un so de xocs entre metalls va aturar el Mateu, fins fer-ho immòbil. "Es l'afilador", reconegué Mateu. Una estranya massa negra arribà fins els seus peus. Era una bossa. La bossa negra de son avi. Amb els ulls desorbitats tingué la força d'obrir aquell vell sac...els caps dels seus parents hi eren al fons. Horroritzat, va caure de cul i es tapà la cara per uns instants.

-No respon. Pot ser el trauma es més profund del que podíem pensar.
-No recomano son internament amb dotze anys d'edat, és solament un infant. Anirà a la secció de violacions, necessita ajut d'un psicòleg.

Mateu es llevà les mans de la cara poc a poc, tan sols per deixar un petit espai per veure que havia enfront seu. L'ombra negra. El destral de son avi sortia d'entre la boira i s'anava apropant més i més a ell.

FÍ