Paraules d'alt nivell

Doncs resulta que a la nostra oficina hi va arribar un nou cap. Tots els canvis són difícils, en principi i només el temps donarà raó de si la nova situació serà millor o pitjor que l’antiga. Abans de demostrar d’altra manera la seva eficiència, la imatge que va mostrar de seguida el nou cap (que es veu que també se li pot dir adalil)va ser la d’home amb pretensions, amb fonament o sense, d’intel•lectual. Cosa que atès el caire eminentment comptable del nostre negoci, no semblava pas que fos un requisit indispensable.
Tots plegats, els seus subordinats sentíem no ja por, sinó autèntica paüra al sentir-li dir p.e. que pensava instaurar per ucàs determinades obligacions. Ignorants com som la majoria en qüestió de lletres, vam pensar que potser volia dir, “por un caso, per si de cas”, però no, volia dir: per decret, per “real ordre”, vaja. Va advertir que no permetria una actitud llangorosa sinó que exigia bravesa. Que tot plegat ho volia a efectes peremptoris o repercutiria a menyscapte dels salaris. Que esperava no haver d’arribar a aquests extrems, tot provocant una llevadoria contra el desventrament imperant.
El seu discurs, diguem-ne d’investidura, ens va deixar a tots “patitiesos”, estigui o no mal dit, que almenys parlant així ens entenem i no escoltant a algú tan erudit com ell era o es creia ser.
De tot el seu parlament, el que tots vam entendre era que perillava el nostre pa de cada dia per allò del menyscapte que ens podria condemnar precisament a anar a captar. I això ens va provocar una mena de desventament, si és que això es referia al que crèiem entendre per això, tot i no trobar-ho al diccionari, que mai havia consultat tant, fins i tot en detriment (apa! que també en sé dir de paraulasses) dels comptes.
Més d’una vam decidir consultar-lo el diccionari i ens va sobtar que això d’actitud llangorosa es pogués relacionar amb l’actitud d’hivernar del bestiar que en aquest cas se’n podia dir, específicament: eixivernar. A que, aprofitant-se d’aquesta manera de parlar, ens havia tractat d’animals? Si era així, ens dèiem, potser li hauríem de demostrar la nostra bravesa. Però a costa de què, eh? potser valia més que ens cadenéssim la boca o sigui per què se m’entengui que ens hi poséssim un “candau” per més que resulti que és un mot castellà ( mare de Déu! tota la vida de dir-ho així!)
Ah, i allò de la llevadoria? Al diccionari només vam trobar corresponsabilitat amb llevadora... a què venia això? a l’oficina tot el personal era femení i ara hi entrava un home... Mare de Déu, Senyor! Que Ell ens agafi confessats. I confessades!