PARAULES AL VENT

Després de rebre la trucada marxo a trobar-te rumiant en el que et diré, de fet ja està tot rumiat, masegat i tot, fa massa anys ja el silenci ens va vèncer sense raons, sense contemplacions i sense l’esma per descavalcar de l’entossudiment on tots tres ens havíem entaforat. Sí, perquè érem tres, tres amics de jovent i més enllà que en cos i ànima ens havíem regalat les millors estones, els millors desitjos, ens havíem estimat íntimament fins i tot en les més adverses circumstàncies, ens havíem lliurat a l’amistat neta sense males interpretacions, sense embolics ni malentesos. Ens hauríem d’haver parlat.
Arribo a lloc puntualment i tu ja hi ets. Estàs tant bonica com sempre t’he recordat però m’esquives la mirada com quan la vergonya de la proposta et va tombar per dies, a ell no, jo et vaig dir si, però els raonaments pel no em van fer dir no. Primer l’amistat. Et parlo en un lleu xiuxiueig per la intimitat que només vaig viure en somnis, en somnis arrelats amb fermesa pel regal d’un cos nu que no vaig gosar prendre, jo em vaig dir no. Ho hagués desitjat.
I segueixo portes endins.
Tu ets la noia perduda del passat que vas arraconar les paraules en un núvol de pluja fosca, sense sentit o potser sense l’entesa de germanor que ens emparava i que ens mereixíem, que en havíem guanyat a pols per molt de temps. Ets, a la llunyania, la musa ancestral que vas esvalotar les boniques fantasies amb arrel i l’amiga amb qui compartia moments i cabòries. La dona que, llaminera com eres, no vas saber endolcir, penso, l’instant de la disbauxa en que ens vàrem abocar els tres. Les hores perdudes ja no hi seran mai més, però els records d’intensitat resten perfumats d’una flaire que no s’oblida i que em va abraçar sense comparança. Tu i ell ho éreu tot i més, ho saps, ho has de saber, i ningú va voler donar el braç a tòrcer. Quina llàstima malbaratar tants anys i panys per a no res, per a no anar enlloc. En tot cas al cau del penediment. Sempre quedarà pendent un retrobament, anhelat, que ja va ser però també es va perdre pels rampells de la rambla del passat. Tot arriba vull pensar i l’esperança de tornar-te a tenir a prop ha seguit el seu camí. L’atzar o la melangia han restat mudes per aquests anys i ja no hi diran la seva.
I desperto del meu encís tot escoltant la veu del teu fill que llegeix en veu alta i clara, però ets tu qui parles.
Ja està fet. He escrit aquestes lletres amb els meus fills al davant, els meus fills que m’han regalat el silenci i la comprensió per dibuixar el meu comiat. He estat jo i només jo qui amb un somriure al llavis, la corba més bonica d’una dona deia algú, escric el sentir de l’adéu. Ves per on també a mi m’han llegit una sentència, m’han avisat, amb cares de dol, que la sorra del rellotge de la vida s’ha esgotat i només tindré un espai de temps amb data de caducitat, fins a retrobar-me amb el pare dels meus fills. Sí, per que jo hi crec i li he d’explicar moltes veritats de tots aquests anys, això si ell no està ja al corrent. Aquesta qüestió encara la tinc dubtosa. Els anys passats al seu costat i el fruit de la nostra relació van tenir el color de la normalitat, del que havia de ser. Gens malament apart del patiment i la por per les circumstàncies que se’l van endur. Un mal tràngol que em va dur a ser la vídua del meu entorn i que em vaig entossudir a manifestar. Temps perdut.
Marxo amb el plaer de mare orgullosa dels meus fills, del que hem fet i del què han fet. Del meu caminar que m’ha regalat, portes endins només, un llarg final, segons com, amb tots els colors de l’arc de sant Martí, un llarg final amb un somriure d’optimisme però més curt del que em pensava, no hi ha res perfecte. He tastat els darrers dies un espai compartit on he trobat la fantasia que m’he negat durant tant de temps. Si m’escoltes, que ho faràs, la temptació que tu coneixes va perdre la partida contra la timidesa, i la provocació, que hi va ser, era desig en una altra dimensió. Ens hem retrobat ara en el meu món, sempre en un racó indefinit, el meu racó de por, la por que ara ja no tinc i mentre he esperat que les busques del rellotge s’aturessin, he viscut.
Tu no ho has sabut, o potser si, però m’has vessat els sentits al cim de les fantasies, m’has acompanyat pels viaranys del plaer que no va ser, també m’has dibuixat el dolor que t’he suplicat per sentir-me viva, m’has estimat per rescabalar el temps que m’he negat, t’has fet present dins meu com jo havia somniat, i tu i jo, només tu i jo hem viscut el que el pressentiment ens havia proposat. He pogut sentir els teus ulls verds acaronant la meva pell, les teves mans treien foc al ritme dels gemecs, he assaborit l’estol de petons al vol que ens ha agombolat i he fruit del conte que he escrit sense lletra, només amb la realitat de la fantasia.
I puc ara imaginar les oïdes prenyades de perplexitat i l’enteniment perdut per entre les planes de la desconeixença. Els meus fills han llegit el meu somriure i en tenen prou. I jo he llegat el meu desig amagat a qui correspon i de ben segur m’entendrà. Un petó dolç de comiat.
El silenci esfereïdor que neix amb el darrer bes és viu al meu entorn, no pas en mi i ressona enmig d’un lleu fregadís mentre la teva veu es passeja nua pel meu magí esbossant el meu sentir agraït. Ara també jo ho sé del cert, ara també jo descobreixo el lligam anhelat que m’ha impregnat l’enyorança. Tanco els ulls mentre escolto unes notes de la novena de Dvoràk que vull imaginar has escollit tu, al·legòricament, com a missatge d’esperança i somric amb un esquitx de tristesa vestida de salabror i m’adono també que el racó indefinit que tu definies era el nostre. La foscor dels altres, que desfilen, és la meva llum que seguirà nodrint les paraules al vent. Les paraules que no ens vàrem dir.