Paraules a cau d'orella...

A cau d'orella et contaria molts secrets, a tu l'inconegut... el company, l'amic, l'amat... Et faria partícip del meu món interior i intentaríem de posar-li ordre per entendre'l entre tots dos. Detingudament, exploraríem les valls sinuoses i les muntanyes misterioses que m'oculte més enllà d'aquesta cuirassa, i passejaríem per terres desconegudes i mai xafades per ningú, ni tan sols per mi mateixa. Descobriríem l'ecumene que guarde zelosament sota clau, custodiat pels guàrdies de la desconfiança i del temor, i l'alliberaríem de vells prejudicis per mostrar-li la bellesa de les coses reals...
Així t'imagine el meu confident, per escoltar-me a través de les teves oïdes belles paraules que encara no m'he oït dir, pensaments no materialitzats que malden per fer-se realitat... I em miraria nua a través dels teus ulls, per veure'm allò que encara no he estat capaç de mostrar-me; allò que se'm manifesta com la infant gestada que espera la vida, poruga i indecisa, davant l'hostilitat amb què, sap, la rebrà el món exterior.
Esperaria la tendresa del teu gest per baixar la guàrdia; el caliu de la teva abraçada per lliurar-me als teus braços cercant-hi aixopluc i, amb la galta arrecerada sobre el teu pit, hi reconeixeria el tacte de les coses essencials i infinites...
No hi dubtaria. Hi confiaria cegament. I llavors encalçaria els sentiments que corren endavant, prohibits, censurats i maleïts ancestralment, i seria capaç de creure en el retorn al paradís perdut. Aquell on la innocència guanya la partida a la perversitat i on és senzill creure en el pas decidit i segur cap al destí d'una mateixa.
Tot recitant l'Estellés, entendria el significat dels seus versos, amb el frec de la teva pell, amb el sabor de les teves besades, amb la calor dels sentiments... així ja ho entendria tot. Materialitzaríem intensament allò de "la carn vol la carn", tot abocant-nos l'un a l'altre, per descobrir-nos, en la nostra nuesa, les senyals que duríem escrites als cossos. Llavors cauríem en la certesa que, fins aleshores, ens havíem anat buscant, sense sort, desesperadament, recíprocament.
Notaríem l'impuls i el desig dels nostres cossos per ser-ne un de sol, l'anhel de l'ànima partida per retrobar les dues meitats... En aquests moments, doncs, creuria en Plató, entendria, per fi, les seves belles paraules mitològiques... perquè ja no sentiria nostàlgia de tu, perquè ja no et trobaria a faltar. Ja no caldria remoure cel i terra per trobar la meva part amputada, ja que el feliç atzar ens hauria fet retrobar. I sé que ens hauríem reconegut de seguida, perquè des de la nostra naixença ens hauríem estat esperant.
Ens reinventaríem i crearíem un nou ordre d'equilibri del nostre amor: faríem fora tot lligam institucionalitzador i dependent, i creuríem solament en el compromís de la carn assedegada, del sexe latent... La recerca de dos cossos que han nascut per trobar-se, però que han hagut de crèixer solitàriament per transcendir, tot
entenent que les ànimes són ens solitaris que han de desenvolupar-se i realitzar-se en solitud per assolir la seva màxima plenitud.

Amb aquests anhels, doncs, t'evoque, solitària, en la remor de la nit... A tu, l'inconegut, tot esperant que em vingues a l'encontre per omplir aquest silenci de belles paraules en les quals retrobar-nos esculpits.