L'hora de la pluja negada...

Un relat de: Mahalta

Mahalta ha aixecat la vista i no li ha agradat gens el que ha vist. Una massa densa, negra, carregada de núvols sobre el seu cap que li impedeix gaudir d'aquell dia de primavera gemada; és jove, amb condicions per estar mitjanament satisfeta de la vida i fruir d'allò que en diuen felicitat, però hi ha aquella massa compacta sobre el seu cap que li projecta uns humors estranys...

Des de fa ja algun temps, aquesta és la sensació quotidiana que conviu amb ella: viu envoltada de núvols i boires que li impedeixen de veure amb claredat. El pitjor de tot és que sembla que aquesta nuvolada ha vingut per quedar-se amb ella, durant una temporada indefinida, sense intenció de descarregar.

Per moments, ella és com el vell llaurador que mira ara i adés el cel, esperançat en veure'l negre, confiant que aquell cotó fluix tèrbol descarregue la seua fúria sobre el camp fèrtil, que rebrà amb afabilitat l'aigua que el nodreix. Però hi ha una diferència insalvable: el llaurador, amb aquest punt d'il·lusió i esperança, sap que quan el cel està encapotat hi haurà -poca o molta- aigua per al seu camp. Encara hi ha, doncs, esperances per als mísers camps que suporten estoicament, impertèrrits, davant l'amenaça de la mà anihiladora de l'especulador feroç: mentre hi haja aigua, hi haurà vida.

En canvi, la massa familiar de núvols negres que acompanya Mahalta no denota pluja, no sembla que vinga carregada d'aigua confortadora. Sols boira, buidor, foscor, incertesa, tristesa, dolor... I el més dramàtic de tot és que això li impedeix de veure la llum del sol, que li hauria de portar repòs a l'esperit, i, a més, no li deixa filtrar i absorbir els rajos i l'energia que necessita per créixer i arrelar.

Dia rere dia, Mahalta aixeca el cap i, amb mirada obtusa, es deixa colpir pel negre que l'envolta. I amb resignada desesperació es pregunta quan descarregarà aquella tempesta que la persegueix i que sembla que està decidida a quedar-s'hi. Quan caurà aquesta aigua que regue d'esperança aquell camp erm i assedegat en què s'ha convertit la seua vida, que faça renàixer i créixer les arrels somortes dels seus projectes a mig camí de nàixer; una aigua que assaone les seues il·lusions i somnis i que, com l'efectiu plaguicida, acabe amb les decepcions i frustracions vitals que li han sorgit com a males herbes? És molt conscient que les males herbes s'han apoderat de les velles sendes i estan ocupant-li ja les novelles i ella, que ho sap i ho veu dia a dia, és incapaç de fer-hi res... sols vol sentir l'aigua fresca que no arriba, que la netege i la redimisca i la faça sentir viva novament. Però, el pes d'aquell cel negre esquifit d'esperança, li recorda que el seu camp no pot somniar amb aquesta aigua. Tan a prop i tan lluny alhora...

El cel que s'aixeca sobre el cap de Mahalta és d'un negre atzabeja brillant, podria, fins i tot, considerar-se bonic si no fos perquè ella sap el que li comporta conviure amb aquesta càrrega. És un cel perillosament negre, però ja completament assecat. I és que, tot i sentir el pes de la nuvolada al seu cap, sap que no duu ni una gota per descarregar. Dolorosament, Mahalta recorda que hi havia hagut temps fèrtils, una època en què volia plantar sobre la terra els peus i deixar- s'hi créixer, sense por, com una heura que malda per enlairar-se sense límit. Sentir com pujava, amunt ben amunt, ràpidament, amb fortalesa; sentir tocar els núvols amb el nas i sentir la rosada de la gota encara no nata que li refresqués l'esperit. Tenir el món als seus peus i esperar a rebre l'energia del sol; créixer tota sola, sense dependre de l'aigua de ningú (per la qual li deuria la vida), però esperant ser l'aixopluc d'algú que busqués la seua ombra...

Malaurada heura, que va veure mortes les seues esperances quan tot just començava a inseminar llavors!!

I ara ella se sent sense forces, desencoratjada, sense alè i reduïda al no-res, mentre veu com se li és negada l'aigua que l'hauria de fer viure i florir. Davant d'aquest cel angoixant que no li té gens de compassió, ella es va sentint cada vegada més xicoteta i s'abandona en aquest joc de forces, que, sap, acabarà perdent. Faça el que faça, no pot defugir aquest abisme perquè no pot veure més enllà; l'espessor de l'ambient li impedeix de percebre el seu voltant i això fa que li siga impossible distingir la gent que té al costat. Ja no pot saber qui va amb ella i qui, amb la seua desesperança, l'ha abandonada a mig camí; qui l'ha ajudada, aixada en mà, a treballar el camp; qui ha doblegat el llom amb ella per construir les séquies per on poder canalitzar l'aigua que hauria de caure sobre el seu camp... però no cau. I per això se sent perduda.

El pitjor de tot és que veu gent al seu voltant però no en pot distingir ni les cares ni les veus; sols n'escolta paraules i més paraules que li arriben com dèbils xiuxiuejos, alternats amb terribles silencis. Això fa, doncs, que tot i que sent que hi ha molta gent amb ella, Mahalta sols puga albirar-ne les ombres . I se sent sola, desvalguda, incapaç de res...

Mentrestant, l'anhelada aigua que necessita per renàixer i per refrescar-se l'esperit no arriba. Desesperada i al límit de la bogeria, aixeca novament els ulls i clama compassió al cel; en va, perquè aquest cel que no té pietat, es torna cada vegada més insuportablement negre. Aleshores se sorprén i té una por estranya: ha descobert un nou matís de negre, molt més paorós, que encara mai no havia vist i no sap quins nous matisos de negre descobrirà en aquest camí angoixant i fins a quins viaranys perillosíssims la conduirà.

Per moments, sent que li falta l'oxigen, desesperada agafa aire i el pren a bocanades entretallades; necessita un canvi que l'oxigene, dissipar els núvols i desfragmentar la massa d'angoixes i dubtes que l'envolten; saber que en algun moment o altre, ella també rebrà pluja que la faça reviure i començar així la remuntada de l'heura que sempre ha somniat ser...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer