"Caldrà perdre'ns en la nit per conèixer-nos..."

Arribats a cert punt, costa de tornar a creure en una mateixa: quan sents que tot trontolla, quan sembla que el caos inestable et cau a sobre, quan et sents extraviada en aquest món hostil i la teva màxima preocupació és trobar-te...

Problema d'absència d'horitzons, en diuen alguns, o potser simplement manca d'il·lusions i de fe en la vida mateixa, en dirien d'altres... Però tu estàs disposada a tot, no et resignes a acceptar les censures que tu mateixa t'has autoimposat (no per caprici, però) i camines decididament - com diu el poeta -, tot i que caus més del que voldries...

T'aferres a qualsevol salvavides que veus al bell mig d'aquesta mar embravida que intenta emportar-se't, i intentes salvar-te en aquesta lluita tan desigual, tot cercant la mà amiga que et conduïsca a bon port, conscient, però, que sols et tens i et pertanys a tu mateixa... Per moments et sents sobreviscuda, en peus sobre terra ferma, per moments, assetjada i anihilada per les ones ferèstegues, com una nàufraga més. I en aquest estat d'urgència, no saps fins on et portarà aquesta remor... quin destí t'esperarà, a l'enllà del més enllà.

Però hi ha instants que sembla que albires l'horitzó i creus veure la llum, o potser només són miratges... que t'empenyen a seguir i a creure humilment en la vida, tanmateix.