Paper mullat

Saps de sobra que he d'acabar escrivint en trist perquè és la millor manera, així, de poder creure una mica en les lletres perquè almenys elles no dissimulen somriures de posar i treure que mai arriben més lluny d'un telèfon sonant a un costat i tu tancant els ulls en l'altre. És molt més fàcil del que penses deixar-se caure entre paraules, oblidar-te potser, tornar a pujar certes costeres i això que et vas jurar un dia que mai ho tornaries a fer. Escriure d'aquesta manera, o menysprear detalls en centelleigs de mediocritat, perquè és molt més estúpid fer d'àngel caigut que d'estrella fugaç, posats a representar, dic. Em queda gran el paper des del qual t'escric, i el mateix és igual dos que abans, que res passi de llarg i tu buscant alguna cosa al que aferrar, millor ser diferents que distants, amb tot el que això comporta. Perquè no anem a fer veure que plou quan tenim els ulls secs, i les mans no ens fan mal encara que així ho vulguem, i siguem nobles intents de paisatge d'un divendres, d'un setembre al revés, de molts anys hissant veles i somiant amb naufragis.