Em deixe portar per costum.

La maleta està oberta i plena de les meves coses però de res més. No sé si hauria de desfer-la en aquesta habitació o el que de veritat em demana és que la tanque i surta per la porta per sempre. No sé el que pretén la maleta. Jo espere queta, abraçada al meu dubte i el temps passa i no perdona: quan més arrugues té, més m'odia. I exigeix ​​un pas: quedar-me o anar-me'n, com si pogués triar entre dues morts. I només n'hi ha una. Però ací estic, immòbil, sense saber quines són les últimes lletres que he d'escriure sobre el mirall després de preguntar una i altra vegada que faig jo ací.