On es la meva ment?

Tenia la sort d'esquena. Ja portava una temporada així i la fúria no semblava minvar. En portava molta de fúria guardada al pap i només tenia ganes de vomitar-la fos com fos. Potser assassinar alguna iaia indefensa d'aquelles que donen pa als coloms a les places públiques o potser electrocutar-me intencionadament la boca amb el meu nou raspall de dents elèctric d'última generació mentre m'arranco les genives sanguinolentes a cops de forquilla o potser fins i tot matar el meu gos, un vell i decrèpit fox terrier amb un càncer incurable d'anus, o sigui, de cul. Potser rebentar-li el cap al pobre Akira i estalviar-li el sofriment d'una mort lenta i dolorosa. Però no, llavors em quedaria sol en el meu infern particular. Sempre era millor sofrir en companyia. Que fill de puta que arribava a ser jo mateix! Cada cop em feia mes fàstic la meva pròpia ombra. Sense rumb, anava a la deriva com una gallina decapitada, navegant furiosament cap enlloc. Era una sensació horrible, frustrant.
A vegades tenia un dia bo i tot semblava més fàcil. Fins i tot l'Akira semblava transmetre alegria, tot i el seu anus podrit i ple de pústules pudents. Que carai, un dia bo era un dia bo! El sol brillant al cel, els ocells cantant, volcans explotant a cada cantonada, l'eternitat als ulls d'altri i tota aquest rotllo poètic de sempre. I era en aquests dies bons que aprofitava per convidar velles amigues a casa com la Cristina, una morena prima com un secall però de pits perfectament ben col.locats per la mà invisible d'algun arquitecte universal en un dia inspirat. Vivia un parell de carrers per sobre del meu al mateix barri infecte de BCN. Feia temps que érem amics i com bons amics la vaig convidar a beure una cervesa a casa. Després d'unes copes va caure rendida a sobre el llit. Vam follar tota la nit. Jo, mentre esbombava a dintre i a fora amb el meu bastó dionisíac de semental, li deia: "Cris, em sembla que demà em suïcidaré". I ella, aturant-me, deia: "Pro tu ets imbécil o que? Fot el que vulguis pro no em deixis a mig fer, tros d'imbécil!". Llavors em quedava uns segons pensant sobre la vida en general, amb la polla gotejant de semen sobre els llençols, per acabar dient: "Doncs si no vols que em suïcidi haurem de tornar a fer l'amor". I llavors hi tornàvem. Pam, pam, pam el vell dintre-fora tota la nit. I després quan a Cristina ja no hi era i el sol ja no brillava, doncs res, tot seguia igual. Tornava la fúria i jo seguia igual de desencantat mentre observava l'Akira gemegar de dolor anal en el seu racó de gos i pel balcó veia ensorrar-se vells edificis que esclafaven dotzenes de vianants amb poques ganes de morir. L'infern es desagradable. A més Barcelona sempre m'ha posat rabiós. La gran ciutat em desequilibra mentalment i em torno un gos rabiós disposat a trossejar i mossegar. En serio, no es cap bogeria. Aquesta ciutat em provoca. Bona part de tanta fúria i frustració era per culpa d'aquella ciutat plena d'imbècils i monopolitzada pel turistes crònics del nord d'Europa, l'eurodeixalla que en deia jo. Els haurien d'aniquilar a tots, en especial els alemanys. Definitivament son una raça fastigosament arrogant i massa...rossa! I després hi havia els musulmans i les seves mesquites. En tenia una just al costat de casa i era com un malson sentir cada dia aquelles pregàries sorolloses tot el sant dia ajupint-se de cap a terra i amb el cul enlaire. La musulmana es una religió estúpida, com quasi totes. Potser el budisme seria la única que salvaria de la funerària.
En fi, avui es un dia especialment furiós. Intento escriure algunes línies, generalment poesia però no sempre hi ha tema. Sobre què escriure? Sobre la lluna i les estrelles brillant al cel? Sobre la masturbació dels orangutans? Sobre un escriptor fracassat que escriu sobre un escriptor fracassat? No sempre hi ha tema i el pitjor es que segueixes sent un fracassat...
Em mossego els genolls. M'arrenco la pell de la cara amb les ungles llargues després d'anys de cultivar-les. Em tallo el membre amb un ganivet oxidat i encara no trobo el sentit a la vida.
De tant en tant, faig haikús i els envio per internet a totes les adreces possibles. Alguns ja m'han fet arribar l'avís de que no volen seguir rebent més els meus haikús. Els troben massa "obscens i desagradables". Ho trobo un argument molt pobre però jo els hi segueixo enviant i cada cop mes personalitzats. Un exemple:

No son les meves aixelles t'ho juro
el mon fot pudor de resclosit
odio la raça humana en general

Després d'aixó agafo i me'n vaig al cine. Mentre camino pel Passeig de Gràcia veig com de les orelles i els ulls de la gent, que passa caminant pel meu costat, en surten centenars de cucs i larves i alguns es paren a vomitar en ple passeig. M'ha divertit veure una noia, tota ben vestida i arreglada, com vomitava el seus propis pulmons amb tràquea inclosa en una cantonada, eixugant-se trossos de sang coagulada dels llavis, per seguir caminant com una puta de luxe cap a l'oficina, i com si res tu! M'ha agradat veure una tràquea per primera vegada en la meva vida. De fet, quan la noia se n'ha anat, he agafat la tràquea i me l'he guardat a la butxaca de l'abric. El meu abric es el millor abric del mon. Calent a l'hivern i fresc a l'estiu, de butxaques enormes on hi pots guardar tot el que vulguis: Cigars, tiquets de metro, tràquees humanes, tot, tot. El meu abric es l'única cosa que m'omple d'orgull en la meva condició de subhumà civilitzat. De camí al cine em trobo amb un vell amic, en Subal- Hola-que-Tal, un tío de puta mare amb un nom estúpid, tot s'ha de dir.
Després de saludar-nos ell treu unes estenalles i em talla amb un cop sec el dit índex de la mà. Sagna una mica i fins i tot puc veure l'ós blanc brillant sota el sol i deixo que un parell de voltors baixin del cel planejant en cercles i em roseguin una bona estona la carn esgarrinxada i mutilada. Els dos parlem dels vells temps. Abans tot era millor. Si, si, Tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot era millooor. Però els vells temps mai tornaran. Furgo a les butxaques del meu estimat abric, amb la mà bona, i en trec un martell. Li foto un parell de cops ben donats amb ràbia, al crani calb del meu amic, fins que aconsegueixo deformar-li tota la testa. Al final sembla un quadre cubista de Picasso i li surten trossets de cervell pels orificis del nas i llavors ens acomiadem. Ei, sense rancors. Me l'estimo a en Subal, es un bon amic, però amb un nom estúpid.
Finalment arribo al cine. L'última de Disney no me la perdria per res del mon. La crítica deixa molt bé la pel.lícula. La típica història de redempció i lluita per esdevenir un ésser respectable i estimat per tots. La típica història de l'aneguet lleig que es converteix en cigne. Odio aquests arguments estèrils però penso en la salvació a nivell personal. ON NO HI HA SOFRIMENT?
La sala està plena de nens i nenes cridant, menjant crispetes i fent bàsicament l'imbécil. No hi ha mares ni pares a la vista. N'agafo un de gras i lleig pel coll i li esclafo el cap diverses vegades contra una de les butaques fins que deixa de moure's. Però ni tan sols els nens son com abans. Ara els nens no aprenen res. Ni normes de conducta, ni moral, ni tan sols sentit comú, res. La TV es una arma de destrucció letal. Abans a un nen li deies: "calla!" i callava. Ara n'esclafes un contra terra i els altres, e comptes d'aprendre la lliçó va i es reboten.
Total, que de sobte ja tenia trenta nens a sobre meu movent-se nerviosament, armats amb tota classe d'armes blanques mentre la pel.lícula començava amb aquelles cançons tan horteres de la Disney mentre els trenta nens m'esventraven com una bèstia i m'extreien tots els òrgans interns entre les fosques butaques de la sala. Alguns em mossegaven els mugrons mentre uns altres es dedicaven a rebentar-me els ous a cops de sabata i uns altres em treien els ulls mentre escoltava les seves rialles innocents. Aquells petits dimonis! Aquell petit exèrcit infernal m'estava assassinant i a mes s'ho passaven de perles! Potser m'hagués deixat assassinar aquella tarda al cine per acabar amb la fúria de la que us parlava al principi. Hagués sigut lo mes intel.ligent, el camí fàcil. Deixar-me escorxar de viu en viu com un conill i acabar amb la farsa que era la meva vida però de sobte vaig aconseguir veure una noia assentada un parell de butaques enllà de la meva. La seva silueta fina com de procel.lana retallada a la llum de la pel.lícula, aquell nas punxegut, aquells cabells rossos i aquells llavis em despertava els instints eròtics. Ella reia al veurem en una situació tan ridícula i vaig comprovar que li faltaven casi tota la dentadura. Però no m'importava. Era la dona mes bonica que havia vist mai a la meva vida. O potser mes que tot aixó. De sobte la meva ment ja no estava disposada a seguir en aquell infern de nens degolladors. No m'importava que el mon occidental s'esfondrés en guerres absurdes, ni que els fundamentalistes islàmics construïssin mesquites al costat de casa, no m'importaven els alemanys ni el càncer anal de l'Akira. Ja no volia morir, ja no hi havia fúria. Havia desaparegut per sempre mes.
Per primer cop a la meva vida m'havia enamorat.