ELS GRAUS DE FELICITAT

Un relat de: legrand

La dificultat de viure segons les normes estàndards de convivència és que no n'hi ha prou només amb això. Pagar impostos, factures, anhelar el contracte indefinit i utòpic és viure segons la norma. Treballar i existir sense fer gaire soroll és sentir-te integrat dins la societat. Però, tot i això, et sents molt sol. En especial a les grans ciutats.
En general, dorms unes 8 hores al dia i en treballes unes altres 8. Això et dóna un marge d'unes 8 hores de temps lliure restant després de fer les compres i complir certs aspectes formals que regeixen la teva minúscula vida social. No obstant, què fer amb el temps lliure real? Anar al cine en versió original? Col·leccionar mussols en miniatura? Fer-te d'una ONG en contra de la deforestació de l'Amazones? Afiliar-te a una associació d'excursionisme catalanista? Apuntar-te a un curs per correspondència d'història general per fascicles pot ser una possibilitat però això no farà més que augmentar la teva sensació de soledat i marginació davant el món. A estones tens unes ganes terribles de desaparèixer, acabar amb la dolorosa soledat, acabar amb el sofriment. Però mai tens suficients ganes de morir.
Fent un cop d'ull al passat comproves que hi ha hagut moments realment bons, plens de felicitat i ganes de descobrir coses a cada instant. Hi ha hagut amor, sexe, diversió. El sexe estava bé i anaves a concerts de rock i agafaves unes castanyes increïbles i pensaves que la vida era un joc i que en la teva vida tant podies esdevenir un escriptor d'èxit com un aventurer als mars del sud. Però els somnis d'adolescència no eren res comparat amb el l'infant que vas ser. Records difusos, imatges retallades en el subconscient, petits detalls. Els teus pares barallant-se. Mira aquell nen de deu anys, tapant-se les orelles, cantant alguna cançó per evitar sentir els insults entre ells. El divorci et separa del teu pare. La teva mare queda enfonsada però ens treu endavant als dos, és una dona ferma.
Sense germans ni la figura d'un pare et tornes un nen estrany. Baralles a l'escola, pocs amics, les novel·les d'aventures et salven de caure a un pou. L'imaginari mental es dispara, de sobte tens somnis, el mon es suficientment interessant com per seguir endavant, costi el que costi. No es que l'escriptura et salvi del dolor universal però ajuda una mica. Només una mica.
Tinc vint-i-cinc anys i soc l'antiheroi que decau als abismes mes amargs. Si toques fons comprens que la vida es sofriment. Pensar que res existeix ajuda també.
L'altre dia van venir a casa Els Testimonis de Jehovà a ensenyar-me els seus llibres. Eren dos dones d'uns trenta cinc anys de bon veure. M'intentaven convèncer de que hi havia un camí a seguir, una llum al final del túnel. Derrotat, em vaig posar a plorar davant seu com un nen. Tota la meva curta vida passava davant meu com un tren desbocat, ple de fúria i d'incomprensió. Les dones em miraren astorades, clavades al porxo de l'entrada de casa sense saber que dir. Jo els hi vaig explicar tot el que us he explicat a vosaltres, lectors, i elles m'oferiren assistir a una de les seves reunions dels divendres. Segons elles, allà trobaria la pau espiritual que necessitava per convertir-me en un bon seguidor de Déu. De sobte vaig veure que si accedia a caure en una secta potser trobaria la felicitat que tan temps portava buscant. Potser aquest era l'únic camí possible. Però si finalment aconseguia la tan anhelada felicitat una cosa moriria dins meu: l'esperit literari. Si havia de triar, preferia conservar l'esperit literari i seguir convivint amb la frustració a petita escala que donar la meva vida i part del meu compte corrent a un grup d'il·luminats. Així les coses, vaig descordar-me el cinturó i vaig abaixar-me els pantalons i els calçotets davant les dues dones, que esparverades, van fugir escales avall, perdent-se en l'infinit.
D'una cosa estic estic segur, m'he de buscar xicota.

Comentaris

  • Simplement boníssim...[Ofensiu]
    Djalí | 04-03-2008 | Valoració: 10

    Recorre una mica al tòpic però el final és diferent. M'ha agradat molt :D

  • legrand[Ofensiu]
    Nina Abril | 04-03-2008

    felicitats pel premi.

    Escrius molt bé.

  • Una petita passejada pel sentit de la vida[Ofensiu]
    qwark | 12-01-2006


    Un relat on dificilment es pot saber que hi ha de biogràfic i què d'invenció. Les reflexions existencialistes, a mig camí entre el pessimisme i la ironia, construeixen un retrat bastant coherent de la vida, en tan sols 4 minuts de lectura. En llegir-te, he tingut la sensació d'haver passat pels mateixos pensaments algun cop. És com quan vius en la mateixa ciutat que algú, que tens la sensació que coneixes els mateixos carrers (o gran part d'ells).

    M'agrada el final, triant l'orgull de l'essència enfront la rendició. M'ha fet pensar en les pelis de zombies o de vampirs, on els que no ho són lluiten per seguir sense ser-ho i els que ho són lluiten per convertir els altres. Hi ha un moment molt curiós, just en el moment de la conversió, on la psicologia del personatge fa un gir de 180º.