OMBRA DE SOSPITA

Un relat de: MariaM
Ahir, havíem discutit, es clar. No és res de l’altre món; penso, inclús, que és convenient fer-ho de tant en tant, però, sense sortir-se de mare, ni faltar-se el respecte. Tal vegada, jo m’havia passat...Estava enrabiada, molt furiosa, certament.
Altre cop aquell perfum, aquella olor femenina que es desprenia de la seva camisa; l’olor de la sospita, podria dir-se. L’hi vaig fer avinent; la resposta fou negativa i breu, com sempre; sense immutar-se, seguí fent-se el nus de la corbata. Tot plegat, molt cinematogràfic. També ho fou la meva reacció “si hi tornes i t’enxampo et tallo els “cataplines”. I, aquí, va somriure. Era evident que no s’ho creia, i jo encara em vaig posar més furiosa.
No el vaig acompanyar a la porta. Se m’acabava la paciència. Vaig pensar-hi tot el dia. La jornada fou normal i quotidiana; jo amb les meves reunions de feina i ell amb les seves. A la nit ens trobàrem situats cadascú a la seva banda del llit, com sempre.
Avui, després d’una nit inquietant, m’he llevat plena d’angoixa. M’he despertat amb un esglai i he saltat del llit a corre-cuita, amb l’ensurt més horripilant que mai hagi pogut evidenciar.
Una escandalosa taca de sang era ben visible al nostre llit, semblava recent. El meu marit estava en posició fetal, arraulit, donant-me l’esquena. Jo m’he quedat immòbil, dempeus, sense gosar apropar-m’hi i amb prou feines respirar. Tenia un sol pensament, el d’haver dut a terme l’amenaça de tallar-li els... He dubtat sobre el que calia fer primer, trucar als Mossos o al SEM.
Era una situació única i no sabia com encarar-m’hi. No he optat, ni per uns ni pels altres i m’he apropat al llit a poc a poc. Sentia pànic de trobar-me’l mort o viu. L’he sacsejat, amb suavitat, o no, perquè de sobte, s’ha incorporat d’un salt. El crit, d’esparverats, ens ha sortit a l’uníson.
Jo, mirava el llit tacat de sang i al seu cos despullat, no li faltava de res. Ell em mirava a mi, a la meva camisola impregnada de sang. Fou més perspicaç que no pas jo. Reia, quan em va dir, tot posant-se seriós: ”Vaja, encara ets fèrtil, no t’ha arribat la menopausa”. I, encertava!

Comentaris

  • Magnífic[Ofensiu]
    MariaM | 28-09-2019

    Completament d'acord, Sr. Garcia. Els "cataplines" treuen força a la situació del relat. Havia pensat canviar-la i dir-ho pel seu nom, però.... Per qüestió logística no fou possible. Agraeixo et teu suggeriment i el tindré en compte en el futur. Gràcies per la lectura i comentari.
    MariaM

  • Magnífic[Ofensiu]
    SrGarcia | 22-09-2019

    Un relat esplèndid, francament bo.

    Suspens, ironia... Podria ser el guió d'una pel·licula curta.

    Encertada la relació entre homes i dones quan ens anem fent grans.

    Si de cas, m'atreveixo a sugerir-te que en lloc de "cataplines" diguessis
    directament collons, sense cometes. Crec que el relat guanyaria força i veracitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: