Observar interiorment...

El significat connotatiu resulta tant difícil de mesurar o definir que mai sabem res del cert. És tan intern que un simple fet pot tenir mil perspectives diferents, aquí és on arribem a la conclusió que una bona comunicació és tan difícil i tan complexa que a la mínima sorgeixen problemes del res. El simple fet de defensar el que pensem ja distorsiona la objectivitat de les coses i passem a tenir la necessitat de jutjar la opinió o pensaments dels altres.
M’observo interiorment i em costa veure’m, escoltar-me, és com si alguna cosa em privés de fer-ho i és quan provoca que no trobi la meva felicitat.
M’he passat la vida cercant aquella felicitat que m’ha mancat sempre, he anat d’aquí allà, aprofitant tota situació avantatjosa pel meu ser, però després m’adonava que no era el que volia i afectava a les altres persones.
En el seu moment vaig tenir la vida que m’omplia, aquella plena de reptes, en un ambient saludable i aprenent dels més grans. Però anys més tard es va esvair per problemes econòmics i vaig fer-me a la vida que li pertocava a una nena de 18 anys. Començava a sortir, coneixia noves persones, altres ambients totalment diferents al meu i em sentia una mica estranya, era quelcom totalment nou per mi però no gens agradable a la meva vista i a les meves intuïcions.
Ara amb 23 anys, tinc un pensament similar al fet que sempre m’ha acostat adaptar-me i m’enganyava a mi mateixa de que ho havia superat, aquesta vida estar prou bé, però em fa viure coses que no tinc perquè viure-les si un no vol. No tinc la necessitat de fer-ho, jo estava molt bé com estava ho tenia tot sense necessitat de tenir algú al costat, ja que no tenia temps per pensar. De sobte, un dia com un altre vaig conèixer una persona que em va fer obrir els ulls en el seu moment, vaig ser dependent d’ella emocionalment, no podia estar sense ella m’era impossible, em va retornar aquelles immenses ganes de tornar a fer esport, de sentir les coses altre cop com ho vaig saber fer en algun moment del passat. M’encantava el fet de que estigués orgullós de mi i de que reconeixes el meu esforç per les coses, ens agradaven les mateixes coses i no paràvem mai. Fins que un bon dia el vaig deixar perquè no podia suportar més la idea de que no podríem estar mai junts, ens separàvem masses coses i jo no estava fet per ell ni ell per mi, les conseqüències d’aquest fet va comportar a abandonar-ho tot per falta de motivació.
Explico aquesta situació perquè és la que m’està arrossegant encara, la que no em deixa seguir amb la meva vida amb normalitat, en el fons del meu ser tinc un gran forat que em priva de valorar el que tinc ara i de veure qui sóc.
El fet d’allunyar-me provoca que no arregli les coses sinó que les compliqui i és el que he estat fent tota la meva vida.
Cansada de dir-me el mateix, de que necessito un canvi i no trobar-lo em mata per dintre.
La part bona és que vaig trobar algú fa poc, que em va fer reviure aquells sentiments i emocions que vaig viure una vegada, em sentia en un lloc de confort i per tant no tenia inseguretat ni ansietats.
M’agrada tal com és, sabia que hi haurien coses que ens separarien com han fet amb les meves antigues parelles, sobretot per la meva manera de pensar, però he crescut així amb uns valors i un hàbits totalment diferents al que està acostumada la gent actualment.
Em sento incompresa en algun moment, tan de bo es posessin dintre el meu cap i veiessin com em sento i el que penso i sobretot el perquè de tot.
Sóc un llibre obert en algunes coses, però sóc molt fosca i tancada en altres inconscientment, puc controlar el meu ser però hi ha vegades que les situacions et posen a prova i et sorprens de com reacciones perquè res està escrit i en el fons, molt en el fons res saps controlar per tu mateix.

“Primer és el que sents i llavors és el que fas”.