Cercador
Carta d'una carència...
Un relat de: Cris- Compartir:
Perquè fingir quan la realitat és totalment una altre?
Perquè?
Perquè vas quedar-te amb els braços creuats, quan et deien i sabies que podies canviar les coses amb un petit esforç de voluntat interior?
Perquè?
Perquè quan era petita tan sols vas donar-me una mica d’afecte?
Tan se val ja, tot es va formant amb el temps. Tot creix i creix segons la forma que tu li vas donant a la vida, per tant si ara tens carència de carinyo per part meva, jo no li puc fer res. Jo ja no puc canviar els fonaments de la meva vida, no m’has ensenyat a estimar-te i jo ara no sé estimar-te. Ho intento de mil maneres però sempre acabem igual distanciats i poc comunicatius un amb l’altre.
Intento entendre’t, comprendre’t i per això, no deixo de pensar en com canviar la situació. Tu mai has tingut empatia per ningú, només per la teva família més propera que t’ha cuidat des que eres ben menut. No saps posar-te al lloc dels que t’envolten i estan dia a dia aguantant les teves males cares i renecs constants de que res és com a tu t’agradaria que fos. Només existeix silenci. No t’adones que això ens afecta?
El teu comportament i manera de ser m’ha afectat des de ben petita, no recordo cap abraçada ni cap carícia de tu, només recordo discussions i situacions desagradables a l’ambient, no sabem si perquè t’afectaven coses de fora i ho pagaves amb nosaltres amb males cares o perquè realment t’haviem fet quelcom que et molestés.
S’ha de dir que no tot era així, tenies i tens les teves coses bones però mai les hem disfrutat amb tu, et tanques tant amb tu mateix que se’m fa difícil coneixe’t de veritat, de fet no et conec.
La gent de fora que diu grandeses de tu, que ets exemplar en tot, personalment em fa una llàstima no haver-ho comprovat, ja que per saber com és una persona has de conviure realment les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any.
No esperis ara res de mi, no em surt de mi cap afecte cap a tu. Tu m’has mostrat indiferència i jo he crescut amb això, només puc dir-te per molt mal que em faci que m’has perdut, em vas perdre des del dia que no vas saber establir un vincle amb mi de ben petita.
Tinc esperances que algun dia aconseguim tenir una relació com jo sempre he volgut i he somiat, espero que algun dia obris els ulls de veritat i no deixis perdre tota la màgia que has perdut amb mi tots aquests anys de vida.
Canvia l'actitud vers als teus i també de la teva pròpia vida, només hi ha UNA!!!
petons,
la teva.......nena.
Perquè?
Perquè vas quedar-te amb els braços creuats, quan et deien i sabies que podies canviar les coses amb un petit esforç de voluntat interior?
Perquè?
Perquè quan era petita tan sols vas donar-me una mica d’afecte?
Tan se val ja, tot es va formant amb el temps. Tot creix i creix segons la forma que tu li vas donant a la vida, per tant si ara tens carència de carinyo per part meva, jo no li puc fer res. Jo ja no puc canviar els fonaments de la meva vida, no m’has ensenyat a estimar-te i jo ara no sé estimar-te. Ho intento de mil maneres però sempre acabem igual distanciats i poc comunicatius un amb l’altre.
Intento entendre’t, comprendre’t i per això, no deixo de pensar en com canviar la situació. Tu mai has tingut empatia per ningú, només per la teva família més propera que t’ha cuidat des que eres ben menut. No saps posar-te al lloc dels que t’envolten i estan dia a dia aguantant les teves males cares i renecs constants de que res és com a tu t’agradaria que fos. Només existeix silenci. No t’adones que això ens afecta?
El teu comportament i manera de ser m’ha afectat des de ben petita, no recordo cap abraçada ni cap carícia de tu, només recordo discussions i situacions desagradables a l’ambient, no sabem si perquè t’afectaven coses de fora i ho pagaves amb nosaltres amb males cares o perquè realment t’haviem fet quelcom que et molestés.
S’ha de dir que no tot era així, tenies i tens les teves coses bones però mai les hem disfrutat amb tu, et tanques tant amb tu mateix que se’m fa difícil coneixe’t de veritat, de fet no et conec.
La gent de fora que diu grandeses de tu, que ets exemplar en tot, personalment em fa una llàstima no haver-ho comprovat, ja que per saber com és una persona has de conviure realment les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any.
No esperis ara res de mi, no em surt de mi cap afecte cap a tu. Tu m’has mostrat indiferència i jo he crescut amb això, només puc dir-te per molt mal que em faci que m’has perdut, em vas perdre des del dia que no vas saber establir un vincle amb mi de ben petita.
Tinc esperances que algun dia aconseguim tenir una relació com jo sempre he volgut i he somiat, espero que algun dia obris els ulls de veritat i no deixis perdre tota la màgia que has perdut amb mi tots aquests anys de vida.
Canvia l'actitud vers als teus i també de la teva pròpia vida, només hi ha UNA!!!
petons,
la teva.......nena.
