Nuvolària (la casa del futur)

Un relat de: Mena Guiga
Inspirant els colors dels núvols de petúnies un estiu sortosament desplujat en què cap tempesta va malmetre les delicades flors, en Noè va entendre que les cases han de ser flonges i lleugeres com una rialla sincera. Caldria dedicar-s'hi més, a fer créixer aquella idea-projecte, i tot seguit es va dirigir a la biblioteca local -espai de molt bon anar, equipada amb aire acondicionat que condicionava molt el nombre (més elevat) de visites en plena canícula- per beure de qualsevol llibre que parlés de nuvolam i cels.
Quasi volava quan va saber que seria bufar i fer ampolles. Res més simple que caçar un bon cúmul un dia de ramats d'aquests núvols blancs i exuberants. I res més senzill per arreplegar-lo que cantar-li la cançó de 'La Nuvolada Balla', que fa:

La nuvolada balla
com en el pati la quitxalla.
Clou mil punys
...seran pluja lluny?
La nuvolada no canta.
Ho fa quan és grisa i espanta.

I repetir-la amb veu dolça, dues vegades. I repetir-la amb veu neutra, dues vegades. I repetir-la amb veu de tro, una vegada.
Infal·lible. Un cumolàs gras i benplantat es va aturar, seduït per la veu d'en Noè (que havia format part d'una coral quan encara no mirava petúnies ni tenia cabòries) i es va posar a giragonsar com si fos una serp ensinistrada i això no és gaire fàcil quan es va carregat amb tones i tones d'aigua i, de resultes, a l'estómac se li van fer granotes (ja saltarien, quan toqués). En Noè ho va valorar: allò demostrava que el cúmul era apte per a ser habitat, que tenia una tendència per la comunicació no verbal i que segurament seria prou joganer, qualitats òptimes per a una residència, per sentir-s'hi a gust i més.
No s'hi va pensar més, que a vegades un excés de pensament ensorra els inicis de felicitat. En Noè va lligar cordes al cúmul (el va anomenar Nuvolària, perquè hauria posat la mà al foc que era una 'cúmula' -mai va deixar escrit ni va explicar com es pot saber, això- ) i en uns dies tenia tot el que li calia. Dins de Nuvolària hi havia cambres separades per parets que semblaven crispetes bellugadisses fent curses a veure qui pujava més amunt (si alguna queia, de seguida en pujava una altra), però no suposava cap problema enganxar-hi penjadors amb boletes de pastalina, ni recalcar-hi armaris o instal·lar-hi una cuina econòmica amb la xemeneia més alta que la cúmula (sense que la massa de gasos que la conformava en tingués cap mena d'enveja). En Noè duria una vida bohèmia, com sempre havia desitjat. No caldrien ni calerons. El menjar el trobes arreu i des de l'aire, amb uns prismàtics, divisava els millors conreus, les granges més selectes i, en cas de voler peix (a vegades passa) podia pescar en qualsevol riu, mar o oceà. No li calia cap màquina tonta per distreure'l: els paisatges l'abassegaven i li calmaven l'esperit. Si li calia companyia, aturava Nuvolària i la lligava en el tronc d'un arbre o en un fanal o en un dipòsit d'aigua i baixava i la feia petar, per exemple, amb una dona que estenia la bugada i el convidava a cafè amb pa de pessic i parlaven de la papallona dels geranis que no en deixa cap que faci goig; o amb una tribu africana amb un llenguatge de gestos que no fan mal; o amb persones errants com ell que gasten camins, carreteres i sabates i els feia pujar una estona o fins i tot una temporadeta.
Un dia d'octubre extremament ventós, Nuvolària va ser empesa contra una muntanya i va xocar-hi. Alguns mobles van caure i algunes granotes (queien a dotzenes quan el cúmul s'engrandia i esclatava, cada ics temps, i això feia que Noè les racionés perquè li agradava sentir-les raucar i observar-les saltar cap aquí i cap allà). Va baixar per recollir-los: si estaven trencats, serien fusta per l'escalfapanxes, si més no. Mentre ho feia, va notar que era observat. Es va girar de cop...una dona de carretera i el seu client s'afanyaven a acabar la feina, que el mal temps no acompanya ni algú collint trossos de mobles tampoc. El client es va pujar la bragueta i va fugir sense pagar mentre ella es tapava i no deixava de mirar Noè. En un instant màgic es va crear un vincle molt fort. I la casa no era petita...

La Marta i en Noè viatgen pel planeta en la casa que ella va comparar amb els cabells permanentats d'una geganta de cara transparent. No volen fer cas ni de fotògrafs, ni de curiosos ni d'aprofita-genialitats-alienes que intenten construir cases com aquella per fer-se rics. No, no va així. Nuvolària és, certament, la casa del futur, però hi ha d'haver inspiració, petúnies, biblioteca, cançó i veu. (No ho havia de dir!)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436527 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com