Només el tacte

Ja no ets el mateix.
T'estimava.
Jo encara t'estimava.

I poc a poc et tornes un record preciós
de tot el que havíem estat.
El record de tot el que vam fer,
i del que no.

Tot t'ho hagués donat,
tot.

I lentament,
encara que no ho vulgui,
oblido la teva cara,
només me'n queda el tacte.

I oblido la teva olor,
només en retenc l'essència,
i la calma que em donava.

I perdo la teva veu,
però d'ella ja no en tinc res.

I la tristesa m'envolta,
perquè puc oblidar la teva aparença,
però no com em feies l'amor,
les abraçades,
la felicitat que em donaves,
el gust dels teus petons.

Perquè encara estimo el que eres.

I ara se'm faria estrany tornar enrere
a quan encara érem dos,
no un i un separats.

Tot i així en el fons encara em fas falta,
i em faltes,
i se que jo a tu també.

Se que tot això no em porta enlloc,
però és el cicle que sempre recomença.
Per cada cinc o sis dies bé,
un o dos que m'esfondren.

El meu pitjor problema
és que encara estic enamorada.