Quan somio desperta...

Un relat de: Baiasca

Tu apareixeries a l'altra andana de l'estació, baixant de l'autobús. Jo t'esperaria a l'altra costat. Impecable, amb un pentinat atraient que em fes ressaltar les faccions que més t'agraden i posant de relleu la seguretat que m'envairia. Amb una roba que et fes remarcar les formes seductores del meu cos. I duria ulleres de sol, per prohibir-te l'accés als meus ulls que se que tantes ganes tens de veure.

No correria a buscar-te. Esperaria a que em veiessis i em vinguessis a trobar. Sense presses, sense por.

En el moment en que ens adonéssim de l'un i de l'altra, de lluny o de prop, m'acolloniria, n'estic segura, però em quedaria en el meu lloc. Fent veure que estic impassible i que la teva presència no m'afecta.

Quan estiguessis a pocs metres tu t'adonaries que estic més guapa i més bona del que havia estat mai. A mida que t'apropessis m'aniries menjant amb la mirada, amb uns ulls com taronges, àvids de mi, de la meva veu, dels ulls que t'he prohibit i al mateix temps retenint-te per no deixar-te anar.

Un cop davant meu no sabríem què fer, cap dels dos. Tu faries el primer pas i diries:

-Hola.

I jo respondria amb un:

-Què tal?

Seria una mica fred, estrany. Després de tants mesos!

Acostaries la mà tendrament fins al meu cabell, somriuries i deixaries anar acariciant-me suaument:

-Et queda molt bé aquest pentinat.

Jo t'apartaria amb el braç sense tocar-te fent-me la dura i la incòmoda i et donaria les:

-Gràcies.

Finalment em trauria les ulleres, bàsicament perquè em començarien a molestar. I com em passa sempre, al primer moment de treure-me-les oblidaria que se'm veuen els ulls i em delataria despullant els meus sentiments com rajant d'una font inesgotable. Copsaries que em moro de ganes d'un petó dels teus. Tendres, suaus, embriagadors, únics.

La raó em diu que no ho faries. Però la imaginació vola i lentament t'acostaries a la meva cara, encara amb la mà agafada als meus cabells i em donaries el teu alè que fa tant temps que espero. Un petó curt, fugaç, imperceptible.

Em quedaria callada mirant-te als ulls sense saber què coi fer i anhelant un altre petó, i un altre, i un altre, com abans. Un de llarg, un de lent, un de suau, un d'apassionat, un de subtil...

Llegiries el meu pensament. I et deixaries endur pel cor. M'ompliries l'ànima de tots els petons que em vas prohibir.

Un cop passada aquesta primera onada de passió irrefrenada et somriuria i et diria:

-Anem?

Tu també em dedicaries un somriure i em respondries afirmant:

-Anem.

No ens agafaríem de la mà, no ens abraçaríem. Només parlaríem de tot el que hem fet amb les nostres vides durant els últims sis mesos. No deixaríem cap més sentiment travessar els nostres cossos. Perquè faria massa mal. No tornaríem a començar, perquè no ens faria cap servei. Seria massa dur. Una altra vegada. I no volem patir una altra vegada.

Ens tindríem l'un a l'altra, ens sabríem estimats, ens posaríem el vestit de sinceritat i de certesa deixant-nos saber que encara queda amor, que encara ens estimem. I al mateix temps sabent que no podem donar cap més passa cap a endavant.

Passaríem un dia plàcid, passejant per Barcelona. Ens passaria per la ment unes quaranta vegades per minut la remota possibilitat de fer-nos l'amor una última vegada, la última vegada que no vam tenir. Però no ho faríem, per falta de lloc, per la ferida profunda que això ens podria provocar. Però seria passional, t'ho asseguro, sadollant, extenuant, la felicitat momentània de tenir-nos.

Al final del dia tu hauries de tornar a agafar l'avió i per tant tornar a l'estació. No ho podria evitar, ploraria. Primer una mica, després amb més abundància. No perquè ja no siguis amb mi, si no perquè un any sencer en un altre país, un altre continent, és massa.

Et desitjaria sort. Molta sort. Tota la sort del món.

Em faries un últim petó. Amb la mirada trista. Em miraries una última vegada. I pujaries a l'autobús, deixant enrere, per sempre, tot el que ens havia unit. I pensant, "algun dia? Qui sap..."

I em deixaries sola a l'andana, mirant com marxa l'autobús amb tu a dins. Recordant cada moment, la primera abraçada del primer retrobament. La pau, la serenitat, la calma i l'estabilitat que em donaves. Pensant en tot el que et donaria perquè et quedessis amb mi.

Em quedaria clavada mentre la vida de l'estació no s'atura, autobús amunt, autobús avall i tots els passatgers pensant en la seva destinació

Muda seguiria dempeus mirant a l'infinit. I tot d'una:

Llàgrimes. Ràbia. Tristesa.

Amor.

I seguir caminant.

Comentaris

  • el que he estat i el que sóc[Ofensiu]
    Lèvingir | 11-10-2008

    per poder ser.

    Lèvingir

  • Escrius bé[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 11-10-2008 | Valoració: 10

    no deixis d'intentar-ho.
    La vida és difícil, i en aquest relat autobiografic ho dius tot, com ens la compliquem i com l'anem trampejant.
    Si fas més relats com aquest, has de seguir penjant coses, tens fusta, ara fés de la fusta barruera, una fusta pulida que doni un sentit a alló que escrius.
    Que no vull dir que escriguis sense sentiment, sols que et falta donar un pas endevant per sentir que hi ha alguna cosa més enllà del que ens vols dir.
    No deixis d'escriure.

    Una abraçada.

    Ferran

  • Baiasca | 18-07-2008

    cada cop que el llegeixo m'agrada més aquest poema...

    ja t'ho deia jo, que sí que et volien!!

  • estrelladamm | 17-07-2008

    M'ha agradat bastant Yas!

    Ja m'han penjat el primer text! xD Busca'l busca'l :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Baiasca

Baiasca

84 Relats

202 Comentaris

83401 Lectures

Valoració de l'autor: 9.34

Biografia:
La vida son casualitats i oportunitats que has d'agafar al vol.

Igual que les inspiracions.

Ja fa temps que intento atrapar-les totes.

Casualitats, oportunitats i inspiracions.

Totes son filles d'una mateixa cosa.

La Vida. I l'Amor.

http://yasminacapo.blogspot.com