Cercador
No era una gran cosa de bar
Un relat de: confusionsdelavida- Compartir:
No era una gran cosa de bar. Vull dir, més aviat semblava un tuguri de mala mort.
Tenia un cartell amb les lletres descolorides, i gairebé no s’entenia res del què hi posava. Alguna A, una S i una U o una O, escrites al costat d’un ventilador Mitsubishi. A sota hi havia un vidre tan brut que no es podia endevinar què hi havia darrere, i un home s’estava palplantat a la porta, fumant. Estava retallat per una llum blanca molt artificial, i vaig endevinar el fragor d’un partit de futbol televisat, i veus d’homes insultant i fotent crits, suposo que a l’àrbitre o als jugadors.
En aquell moment no vaig poder ignorar aquell bar. Perquè la veritat és que m’estava morint de set. Volia comprar una ampolla d’aigua, o dues, o tres.
Vaig intentar passar sense fregar l’home fumador de la porta, que no va fer res per apartar-se. Quan em vaig esmunyir dins, vaig localitzar la barra a la banda esquerra del local i m’hi vaig acostar. Gairebé totes les taules estaven ocupades per homes que cridaven cap a la televisió que hi havia en un racó.
Els insults que pensava que anaven dirigits als jugadors van resultar estar dirigits a l’aparell, que cada dos per tres es pixel·lava i mostrava imatges defectuoses del camp. Quan això succeïa, alguns dels homes s’aixecaven enfurismats i feien gestos obscens cap al trasto o bramaven alguna cosa que seria millor no repetir aquí. Aleshores el televisor tornava a mostrar imatges recognoscibles i els que s’havien quedat asseguts cridaven als altres que els tapaven la vista, i encara uns altres els cridaven que es callessin, que no se sentia la veu del comentarista. Això va succeir unes tres vegades abans que ningú no s’adonés de la meva presència.
Em vaig acostar al cambrer, que s’estava a l’extrem de la barra més proper al televisor, també mirant-se’l amb cara de pomes agres. Vaig balbucejar alguna cosa però en aquell moment els homes es van tornar a fotre crits i no es va sentir res del que deia. Finalment vaig poder demanar una ampolla d’aigua, i el cambrer me la va servir a contracor, mirant-me tan malament com al televisor del local.
Vaig marxar d’allà tan de pressa com vaig poder, sense abans tornar a sentir, pels crits de l’afició, que el trasto continuava fent bestieses.
Tenia un cartell amb les lletres descolorides, i gairebé no s’entenia res del què hi posava. Alguna A, una S i una U o una O, escrites al costat d’un ventilador Mitsubishi. A sota hi havia un vidre tan brut que no es podia endevinar què hi havia darrere, i un home s’estava palplantat a la porta, fumant. Estava retallat per una llum blanca molt artificial, i vaig endevinar el fragor d’un partit de futbol televisat, i veus d’homes insultant i fotent crits, suposo que a l’àrbitre o als jugadors.
En aquell moment no vaig poder ignorar aquell bar. Perquè la veritat és que m’estava morint de set. Volia comprar una ampolla d’aigua, o dues, o tres.
Vaig intentar passar sense fregar l’home fumador de la porta, que no va fer res per apartar-se. Quan em vaig esmunyir dins, vaig localitzar la barra a la banda esquerra del local i m’hi vaig acostar. Gairebé totes les taules estaven ocupades per homes que cridaven cap a la televisió que hi havia en un racó.
Els insults que pensava que anaven dirigits als jugadors van resultar estar dirigits a l’aparell, que cada dos per tres es pixel·lava i mostrava imatges defectuoses del camp. Quan això succeïa, alguns dels homes s’aixecaven enfurismats i feien gestos obscens cap al trasto o bramaven alguna cosa que seria millor no repetir aquí. Aleshores el televisor tornava a mostrar imatges recognoscibles i els que s’havien quedat asseguts cridaven als altres que els tapaven la vista, i encara uns altres els cridaven que es callessin, que no se sentia la veu del comentarista. Això va succeir unes tres vegades abans que ningú no s’adonés de la meva presència.
Em vaig acostar al cambrer, que s’estava a l’extrem de la barra més proper al televisor, també mirant-se’l amb cara de pomes agres. Vaig balbucejar alguna cosa però en aquell moment els homes es van tornar a fotre crits i no es va sentir res del que deia. Finalment vaig poder demanar una ampolla d’aigua, i el cambrer me la va servir a contracor, mirant-me tan malament com al televisor del local.
Vaig marxar d’allà tan de pressa com vaig poder, sense abans tornar a sentir, pels crits de l’afició, que el trasto continuava fent bestieses.
l´Autor
2 Relats
1 Comentaris
560 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00