L'època dels mocs

Una nena de cabell tirant a ros amb rastres de mocs als forats del nas. M’arrossegava amb ella els moments d’esbarjo i jo havia d’estar al seu costat i obeir-la. Una altra nena amb el cabell negre i llarg, l’alè de la qual feia una curiosa olor entre àcida i agra, sovint acompanyava la nena dels mocs. Nosaltres serem el papa i la mama, deien, i tu seràs la filla.

La resta de les nenes de classe, que sempre es feien amb la punta del pati que donava a l’entrada, se’n fotien de la nena dels mocs. Ets una mocosa, no et volem. Elles eren un grup de rebels. Nosaltres quan siguem grans viurem juntes en un pis, deien. En comptes d’ésser típiques parelles matrimonials amb una filla silenciosa. Eren diferents i jo me’n volia anar a viure amb elles, però jo estava lligada a la nena dels mocs i recordo no tenir cap mena de capacitat de decisió. Si ella no era admesa en aquell grup de futures companyes de pis, jo tampoc no hi podia anar.

Un dia la nena rossa dels mocs em va dir, treu-te aquesta cueta del cabell.
En aquell moment no ho vaig voler fer, però al dia següent vaig decidir complaure-la. Es posaria contenta.
Abans d’entrar a classe però després d’haver-me allunyat dels meus pares, és a dir, durant el trajecte d’autocar escolar, recordo haver-me arrancat la cueta que la meva mare em feia cada matí religiosament. No recordo haver complagut o no la nena rossa, però sí angoixar-me, aquest cop pel moment en què la meva mare em veuria sense la cueta. Afortunadament em va tornar a posar la cueta a lloc una monitora de menjador que per aquells temps -encara- era molt simpàtica, de cabells negres recollits, ulls clars i cutis blanc rosat.

Recordo que havia pactat la meva amistat amb la nena dels mocs el curs anterior, quan el recinte de l’escola era un altre, més proper a casa, però rebia el mateix nom, Gaudí. Les nostres classes aleshores eren aules provisionals enmig del pati, al costat d’un edifici de dos pisos on feien classe els de primària. Va ser en els graons inusitadament alts d’aquell edifici on ella em va preguntar si volia ser amiga seva. No recordo signar en cap moment cap contracte que m’obligués a ser-li fidel encara que els meus desitjos anessin per altres camins, però va ser aleshores que es devia formalitzar la nostra relació, que potser al principi devia ser d’amiga i amiga però que cap a P-5 ja havia mutat en una estranya relació que recorda més a la d’amo i gos.

Sort que a primer de primària la relació va tornar a mutar, altre cop a la d’amiga i amiga. Però aquest cop ho érem de debò.

Ni rastre de l’època dels mocs.