No diré res (2a part)

La Irune, m'ha dit avui d'anar el diumenge a la platja, però no en tinc ganes, no vull anar amb elles! L'altre dia ja em van dir d'anar al concert de Lax'n Busto, i vaig dir que no, dient que no podia perquè tenia un sopar a casa.. No tinc ganes d'estar incòmode però alhora em sento malament, perquè passo d'elles Fins i tot em fa por haver de baixar al centre, per si me les trobo, no vull que agafin i em preguntin què em passa.
__________________________________________________
La meva filla està diferent... No ho sé, te una altra mirada, no de felicitat, no sé exactament de què és, però la veig diferent, canviada, te una altra cara. Com de seguretat, però de por a la vegada, no li preguntaré. Ja n'ha tingut prou amb totes les meves preguntes durant tot aquest curs, ara ve l'estiu i descansarà dels últims mesos, i començarà un altre cop a l'institut, amb les seves amigues, si a ella la fa feliç... Ja veurem com resulta tot això.
__________________________________________________
Ja està, ja ho he decidit. Definitivament, les deixo, més ben dit, les vull deixar, perquè no se com fer-ho. Sé que si quedo amb elles i els ho explico, d'alguna manera o altra, m'acabaran convencent, de quedar-me amb elles i tot tornarà a ser el mateix. A més, encara estic plena de dubtes, tinc por de quedar-me sola, por de quedar-me marginada, por de no saber buscar nova gent. De cagar-la, de que si decidís tornar algun dia, que em diguin que no, que no vulguin saber res de mi.
__________________________________________________
Fa molt que no queda amb elles. Que estrany, ara que ja és estiu... Potser és perquè li vam dir que les veuria molt sovint a l'institut ara, que no calia que quedés amb elles cada dia... Però d'això a no sortir...
__________________________________________________
Ja està, ja ho sé, ho faré de la única manera que sé. Els escriure una carta. Ja sé que és molt covard de fer-ho així, però no veig una altra manera. M'encaro a un nou present, deixo cinc anys de la meva vida enrere. Tot i ser el que desitjo fer, em queda la por de si estic fent el que és correcte, de si realment no té solució. Hi ha moments que defalleixo i penso "hi ha alguna possibilitat de tornar enrere?", però llavors m'adono, que encara no puc pensar-ho això, si l'he cagada o no, ja ho veuré més endavant, encara és d'hora! Ara de moment, només puc deixar passar l'estiu, per desconnectar, i asserenar-me.
Escric la carta. Els dic que ja no puc estar amb elles, que ja no m'hi sento agust, que no és que ja no me les estimi, sinó que ja no queda més corda d'on estirar, que no puc viure de records. Que, com amb una parella de nuvis, d'on ja no n'hi ha, no en raja. Que no les oblido, que escric la carta plorant, perquè per a mi tampoc és fàcil, que poden comptar amb mi, que no les engegaré a la merda. I sobretot que no pensin que és que m'he enfadat amb elles, que no ho pensin mai això! Els dic que simplement he canviat, i ja no som compatibles les unes amb les altres.
L'acabo d'escriure i la poso dins el sobre, l'envio a la direcció de la Mariana.
El tanco. El canvi de vida cada cop és més imminent. Surto al carrer per llançar la carta a la bústia. Caminant cap allà, penso en el pas que em disposo a fer, és molt gran i sé que m'anirà bé, potser em costarà adaptar-m'hi, però m'anirà bé, al cap i a la fi. Ara la meva decisió ja és la final, tirar o no tirar la carta, només un gest i la sort serà la meva aliada. Em poso davant la bústia, miro el sobre, penso en el futur que arriba i sense cap dubte, llenço la carta.
Ja està, no hi ha volta de full. No sé quant tardarà a arribar la carta. Mentrestant, seguiré passant d'elles i evitant trobar-me-les. És molta novetat per a mi, aniré als campaments del Cau, que ja tinc ganes d'anar-hi i desconnectaré un temps fins que torni aquí.
Els meus pares han marxat uns dies, i jo, he fet una bogeria. M'he rapat el cabell, no sé encara perquè ho he fet, però és que de cop, me n'han entrat moltes ganes!
__________________________________________________
Ja se'n van de campaments, com cada any. El primer cop que van marxar tots tres, em va saber un greu... No m'hi acostumava, i mira que jo sempre els he deixat volar lliures, no m'ha fet mai pena, ni por quan marxaven de colònies, però mira, només eren tres dies... Ja fa nou anys que marxen deu dies al juliol, però em segueix fent, pena, que vols? Són els meus fills! Neixen, els portes al pit i de cop, com si passés un llamp, ja t'estan demanant diners per anar a sopar amb els amics, o per comprar-se una peça de roba. En un moment, ja t'estan preguntant si poden anar a casa de no se qui a dormir, o a no se on a passar el cap de setmana Un canvi tan radical, em va costar acceptar-lo, però ara m'és molt normal, només deixen un gran buit a casa. M'hi hauré d'anar acostumant, la gran, se'ns envà al setembre tres mesos cap a Portugal. Espero que li vagi bé!
__________________________________________________
En aquests campaments hi ha la Irune, que va al Cau amb mi des de fa set anys, és la única amb qui estic una mica agust quan només estem ella i jo, i les altres no hi són. No li diré res de la carta, no vull espifiar-nos el campament, vull que siguin el més normals possible.
És estrany, perquè en el transcurs d'aquests deu dies, m'he sentit amiga d'ella, però ja no m'he sentit part d'un tot, i no em sentia malament, al contrari! Em sentia millor que mai. Però tot i això segueixo tenint dubtes. Quan s'acabin aquests campaments, m'he n'hauré d'anar a uns altres, uns els quals els meus pares m'obliguen a anar aquest any si volia anar als del Cau... No em ve gens de gust, a més hi haurà tot de gent a qui no tinc ganes de conèixer. A més, on ses vist que per anar a uns campaments, et facin llegir un llibre?. L'Alquimista, de Paulo Cohelo. Bé, si s'ha de llegir, es llegeix... La meva germana, que també ve als campaments, tant els d'allà, com els d'aquí, se l'ha endut per llegir-se'l. Quan tingui una estoneta, me'l començaré.
__________________________________________________
Quan tornin dels campaments, vinga, a marxar un altre cop! Se'n van tots tres, a conèixer gent nova, bàsicament. Espero que li vagi bé a ella, em sembla que ho necessita... Passa massa temps amb les seves amigues i necessita cares noves i nous punts de vista de la vida, nous ideals, encara que sigui per renovar-se només durant l'estiu. Sé que després de tot, seguirà anant amb elles, però potser començarà a veure les coses d'una altra manera i acabarà passant alguna cosa realment nova... Ja veurem com torna d'allà...!
__________________________________________________
Avui, després dels campaments, els Pioners hem anat a sopar tots junts, amb els Claners. Hi havia la Irune també. M'ha vingut a dir que ja sabia el tema de la carta, que havia arribat mentre estàvem de campaments, i que perquè no li havia dit res, li he dit el que pensava, que no volia esgarriar-nos el campament. Després, ella m'ha preguntat que com volia que em tractés d'ara endavant, li he dit que fes com volgués, que això no li havia de dir jo, que fes el que fes, ho acceptaria. Quan hem acabat de sopar i hem anat cap a casa, ens hem fet uns missatges. Li he dit que encara que ja no anés amb elles, que me la seguia estimant molt, i que cada cop que li havia dit, era veritat. Ella m'ha contestat i m'ha dit que també m'estima, i que decideixi el que decideixi, ella ho entendria. "Decideixi el que decideixi..." No ho ha entès, no ha entès que no hi ha res a decidir, que jo estic completament segura del que he dit i fet, però bé, ja ho entendrà.
M'he començat el llibre, pinta prou bé... Va d'un pastor que busca un tresor... Jo si fos ell, no m'arriscaria i em quedaria amb el que ja tinc, perquè voler més? No ho entenc, es tant còmode, quedar-se tal com estàs!! Espero que no ens inflin el cap en aquell campament... Si ens han fet llegir aquest llibre, és que no deu ser un campament molt normal... Ja veurem, a veure que passa... I a veure com és la gent!
D'aquí a tres dies, cap allà! Buf, quin pal...