nits de pluja.

Plou, plou a cànters. Llampega i trona. A mi les turmentes m’aturmenten, valga la redundància, però em tranquil•litza recordar aquella nit de l’estiu passat.
Feia temps que no ens veiem, havíem discutit i si ens trobàvem ni ens miràvem. De sobte una vesprada ens vam trobar, jo anava amb ella, la meua millor amiga, la seua ex, i ell amb la seua novia. Ens vam mirar i em va picar l’ullet com si res haguera passat i jo sols vaig poder respondre amb un somriure. Va ser un moment curt però intens, tan intens que no se com aquella mateixa nit vaig acabar a sa casa, com si els meus instints m’averen dut fins allí.
Era una nit clara, el cel estava ple d’estels i la lluna brillava, però en el moment en el que vaig entrar a la seua habitació el cel es va tancar i milers de llampecs van començar a il•luminar-la. No els vam donar importància, teníem tantes ganes d’estar l’un amb l’altre que ens van sobrar les paraules. Jo preferia centrar-me als seus llavis que tan m’apetia tornar a besar , em deixava dur per les seues mans recorrent cada racó del meu cos, despullant-me, fent-me embogir. Només existíem l’un i l’altre fins que ens vam convertir en un sol. En el moment més precís i culminant un tro fort i sec va fer esclatar el cel. Era com si totes les forces del cel, les forces més sobrenaturals s’hagueren reunit per anunciar-nos que allò que fèiem no estava bé, que no deuríem... Era cert, no deuríem, mai haguérem degut.
Quan vam eixir casa els carrers ja estaven secs, era com si res haguera passat però al matí següent tots parlaven d’aquells pocs minuts que va durar allò però que tan durs havien sigut. Parlaven dels llampecs que il•luminaven el cel com si fos de dia, dels vendavals i sobretot del gran tro que va fer despertar-se tothom. I no va faltar la pregunta: Tu te’n adonares, et va despertar el tro? I jo només podia somriure... i respondre: no, no me n’adoni no. I era cert no em va despertar perquè ja estava desperta, estava desperta al sèptim cel, al paradís, als braços de la persona que més segura em feia sentir, l’únic que em va fer oblidar la por als llampecs durant aquells minuts, i menys mal perquè haguera segut terrorífics passar aquells moments sola, l’únic que trau una part de mi que ni jo coneixia. L’únic que em fa perdre tots els papers i que inclús m’ha fet gaudir del soroll de la pluja com a banda sonora d’una fantàstica nit.
Va ser una nit molt especial. Única. Curiosa. Mai l’oblidaré.