Naufragi universal II

Un relat de: estrelladamm

Un cel blau. Taques de núvols. Ocells que s'amaguen al seu niu tot predint la pròxima tormenta. Cauen les primeres gotes d'una teranyina grisa que ràpidament transforma tota figura visible en translúcida. Els carrers són plens de rius que baixen, i giren, i mullen i s'escolen pels forats. I penses, encara que no vols. Però la ment té ganes de jugar amb tu, avui. I t'adorms. I d'entre el so de l'aigua com raja, una figura apareix, borrosa, quieta, però tangible. La pots tocar. La pots olorar. La pots sentir. Però no la pots distingir. T'aferres en ella. L'abraces ben fort, no la vols deixar escapar sense abans saber qui és. L'únic que surt dels seus llavis són sospirs. No, no en tens prou. En vols més. Molt més, més, més... Encara l'estimes.
Obres els ulls però l'angoixa t'estreny el coll, com una soga. Era un somni que formava part de la mateixa realitat, tan viva com els batecs del teu cor. T'has sentit, et sents, i et sentiràs víctima d'un naufragi universal, ofegat per les immensitats d'un sentiment que t'arrenca de la raó i et clava a la més pura bogeria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: