Existència satisfactòria

Un relat de: estrelladamm

Observa el teu voltant,
els escarabats pugen pel teu cos
fins arribar al cap, i
en la foscor dels seus cossos
et van enterrant,
ràpidament.
No te n'adones, però ja ets
aigua passada, els teus crits
silenciosos no aconsegueixen trencar
la barrera de milers d'exosquelets.
Afamats,
devoren poc a poc el
que et pertany, comences a
formar part d'ells, i plores, i rius,
i sembla que se t'enduguin
cap a aquell lloc el qual mai
haguessis desitjat anar-hi.
Fracassat,
observes el teu voltant.
Ja no hi queda res.
I penses, si es que encara pots:
Tothom té el que es mereix?.
Foscor.
Dolor. Una soga t'estreny
molt fort al voltant del coll i
t'ofegues. Però no mors.
Llum,
il·luminant el panorama
de la teva desgràcia. Prové
d'un somni, un somni abatut
per la por, un somni on
hi era jo, bategant la teva sang.
I les hores es fan minuts,
i els minuts segons...
En l'eternitat de la incertesa
desapareixes sense deixar marca,
i es que... Has existit mai?

Comentaris

  • Baiasca | 18-07-2008

    estic a la parrissima... m'he comentat a mi mateixa...

    i et dia que cada cop que el llegeixo m'agrada més aquest poema!!

    i que ja t'ho deia jo, que sí que et volien!!

    petonarros!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: