Cercador
Nascuda amb música de vals vienès
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Va ser parida enmig de la sala de ball, mentre sonava un vals vienès.
Tothom va fer 'oooooh'. La nena era grassoneta i rosadeta. Una nina.
La seva mare, mentre l'alletava, li cantava les cançons que sonaven al local que regentava amb el seu marit, un dels pocs llocs on la gent del poble de províncies podia distreure's. I la petita va créixer entre boleros, foxtrots, tangos, salses i més.
Li tocava fregar el terra i treure la pols. No li agradava gota. Ballava amb l'escombra, per suavitzar la desgana.
Quan es va fer més gran es va perdre, per massa maca.
Si els pares haguessin viscut haguessin tingut un disgust que els hauria mort. Però l'accident d'avió se n'havia fet càrrec abans.
La Pili era ara qui duia la sala de ball. Aquella sala del segon pis d'un edifici de parets escrostonades davant una plaça amb plataners centenaris, aquella sala més que gastada, però font d'ingressos.
Sí, s'havia perdut. Es vestia provocativament i va ser la fulana d'uns quants 'importants' de la localitat.
Era criticada fins al moll de l'os. I feia com si no li importés. Si ets motiu de safareig i saps aprofitar-ho, això és ser llest. La Pili, doncs, sempre tenia la sala plena de gom a gom. Servia begudes pintada com una mona, enlluernadora.
I, quan podia, mentre l'orquestra tocava i el cantant engalipava ballaires i no ballaires amb la veu dolça i melodiosa, anava als lavabos amb l'amic de torn.
Només demanava que no fos 'perquè tocava', sinó perquè 'es desitjava'. Ells deien el que volia, sense trobar-hi cap diferència.
Allà dins la Pili es deixava fer el que fos de melic amunt i de melic avall. I era recíproca, és clar.
Ningú es va poder resistir a les calcetes de color mandarina i més d'un li havia arrancat un botó de la camisa en un dels moments més àlgids.
Més d'un o una tafanera podien testimoniar tots aquells fets que donaven més magnitud a tot plegat.
Però la va cagar.
Va ser el dia que el fill de l'alcalde va voler la seva companyia, després d'haver-hi ballat arrapadament, amb luxúria creixent, les babaies regalant-li per l'escot de la Pili. La va dur a un hotel.
La cambra era la 107, però havia perdut el 1. Hotel de passa com puguis.
A la Pili li va semblar que aquell 1 fugitiu era...el múscul d'aquell desgraciat...aquella punta d'espàrrec...
No va poder evitar fotre's a riure obertament.
Ell es va enrabiar. La va subjectar fort i la va forçar repetides vegades.
Van passar uns mesos. Mentre la Pili ballava va parir. Se sentia un vals vienès.
Va tancar el local. Va marxar amb la seva filla.
N'havia tingut prou.
Tothom va fer 'oooooh'. La nena era grassoneta i rosadeta. Una nina.
La seva mare, mentre l'alletava, li cantava les cançons que sonaven al local que regentava amb el seu marit, un dels pocs llocs on la gent del poble de províncies podia distreure's. I la petita va créixer entre boleros, foxtrots, tangos, salses i més.
Li tocava fregar el terra i treure la pols. No li agradava gota. Ballava amb l'escombra, per suavitzar la desgana.
Quan es va fer més gran es va perdre, per massa maca.
Si els pares haguessin viscut haguessin tingut un disgust que els hauria mort. Però l'accident d'avió se n'havia fet càrrec abans.
La Pili era ara qui duia la sala de ball. Aquella sala del segon pis d'un edifici de parets escrostonades davant una plaça amb plataners centenaris, aquella sala més que gastada, però font d'ingressos.
Sí, s'havia perdut. Es vestia provocativament i va ser la fulana d'uns quants 'importants' de la localitat.
Era criticada fins al moll de l'os. I feia com si no li importés. Si ets motiu de safareig i saps aprofitar-ho, això és ser llest. La Pili, doncs, sempre tenia la sala plena de gom a gom. Servia begudes pintada com una mona, enlluernadora.
I, quan podia, mentre l'orquestra tocava i el cantant engalipava ballaires i no ballaires amb la veu dolça i melodiosa, anava als lavabos amb l'amic de torn.
Només demanava que no fos 'perquè tocava', sinó perquè 'es desitjava'. Ells deien el que volia, sense trobar-hi cap diferència.
Allà dins la Pili es deixava fer el que fos de melic amunt i de melic avall. I era recíproca, és clar.
Ningú es va poder resistir a les calcetes de color mandarina i més d'un li havia arrancat un botó de la camisa en un dels moments més àlgids.
Més d'un o una tafanera podien testimoniar tots aquells fets que donaven més magnitud a tot plegat.
Però la va cagar.
Va ser el dia que el fill de l'alcalde va voler la seva companyia, després d'haver-hi ballat arrapadament, amb luxúria creixent, les babaies regalant-li per l'escot de la Pili. La va dur a un hotel.
La cambra era la 107, però havia perdut el 1. Hotel de passa com puguis.
A la Pili li va semblar que aquell 1 fugitiu era...el múscul d'aquell desgraciat...aquella punta d'espàrrec...
No va poder evitar fotre's a riure obertament.
Ell es va enrabiar. La va subjectar fort i la va forçar repetides vegades.
Van passar uns mesos. Mentre la Pili ballava va parir. Se sentia un vals vienès.
Va tancar el local. Va marxar amb la seva filla.
N'havia tingut prou.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436614 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com