Nadal esdevindria important

La dona de la vida, escultural i d'un ros més fals que un duro, venia de fer-se depilar el pubis amb el format brasiler per no oblidar els seus orígens. Observar els carrers engalanats nadalencament l'emocionava i enyorava encara més la família (pare i mare extralongeus i un cosí mig esperit sant) que tenia a tanta distància, tot capdellant records. La Fanny, en arribar a la cambra que tenia reservada al prostíbul, abans de canviar-se i posar-se el picardies vermell-passió que li anava estret expressament, treia del bolso un llibre de pregàries dins el qual hi tenia una postal que mostrava l'estàtua del Crist Redemptor contemplant Rio de Janeiro des del cim de Corcovado. Aquella icona tan blanca i pura, acollidora i protectora, la feia plorar una estona necessària. Després es pintava com una mona i a satisfer la clientela.


El botiguer frustrat de la vida, sempre vestit de negre, magre i amb expressió de crítica tibada en tota la musculatura facial, un cop més, va abaixar la persiana de l'establiment, freda com la lluentor de les gammes grisoses de cada figura Lladrinó que venia, massa cares pels temps que corrien, per més que fes descomptes (de mala gana i amb set de treure's de sobre especialment les peces més obsoletes, com ara cèrvols innocents d'ulls bovins o ous d'ovalació perfecta que podien usar-se com a trepitjador sense fer truita). En Cató frisava per jubilar-se als seixanta-quatre i anar a viure amb la seva germana separada, que sabia cuinar patates de totes les maneres i netejar els mitjons més podrits. Ell aportaria la pensió i així ella podria fumar tabac de més qualitat, no fos que a la llarga li donés més feina ella a ell, que no volia preveure-ho. Només volia descansar i ser cuidat com es mereixia.

L'home, doncs, va tancar. Aquell dia es rascaria la butxaca i compraria loteria que inclogués el nombre 39, el mateix que anys havia cotitzat. No es mirava els ornaments nadalencs, que l'emprenyaven, aquella hiperbolització de frivolitat, falsedat, consumisme sota el nom de tradició. Desitjava tant finar el tram de pertànyer al sector comercial! Ell amb prou feines havia col·locat quatre boles despurpurinitzades en llocs estratègics i un grapat de serpentines daurades i platejades al voltant del que li urgia més de liquidar. Ho havia fet per obligació, amb el fantasma de la tia traspassada martellejant-lo si no ho duia a terme. No, no es podia tenir un negoci d'herència a cap preu, que el més enllà no seria mai prou dens com per a evitar els efectes col·laterals.


Serien si feia no feia les nou i nou del vespre. En una cantonada la Fanny va xocar amb en Cató, esverada perquè un pitopàusic que havia revifat la perseguia agraït i en pilotes. La dona de quaranta-quatre anys, amb una indumentària de Santa Claus sexy, es va aferrar a l'home i li va pregar que l'ocultés sota l'abric, que s'ajupiria i s'estaria quieta com una figura de porcellana. Un somriure agre va ser la resposta que va obtenir, però no la va fer fora.

Un cop les autoritats van endur-se el nudista inesperat que va atraure més atenció que mig nudista inesperat, la Fanny i en Cató, caminant d'una forma irrisòria que permetés que ella no fos descoberta, van anar fins la botiga d'ell, que era a set passes normals que van convertir-se en vint-i-una de compartides.

Apujar la persiana junts va ocasionar un efecte tòrrid al seixantè. De cop li va semblar que les llumenetes estúpides en forma d'estrella que decoraven un balcó li picaven l'ullet.

Un cop a dins la Fanny li va demanar disculpes per la gosadia mentre en Cató li repassava l'ànima. Per això va saber que li havia de regalar una cosa.

La va deixar embolcallada amb una bata gruixuda i antiga que havia pertangut a una monja desconvertida que havia ajudat en els temps en què els articles d'aquella casa eren dalt la piràmide dels preferits per a comprar per a noces en època de molts casoris, burgesos o no (si era que no, pagaven a terminis).

Quan en Cató va reaparèixer amb la icona del Crist amb els braços oberts, ella va quedar de pasta de moniato. No van parlar. Van marxar a comprar el número que ell tenia pensat.


El nou any va començar amb començaments importants que guarien existències: amb l'import que la sort els va atorgar la Fanny i en Cató, sentint-se predestinats, van lliurar-se a l'amor en majúscules. Van tenir una filla i li van posar Tància (no pas perquè Importància fos llarg, sinó per manies escurçatòries que no només l'autora del relat comparteix). La germana va passar a dur l'establiment, que va reconvertir en centre d'ictioteràpia, on els minipeixos massatgistes eren tractats com a reis, tot i que algun moria per inhalació de fum de tabac. L'espectre de la parenta torturadora va ser engolit per un llucet golafre fent peelings. I el salvat de la viagra anava al darrere de la germana, com si hagués 'sentit' que tocava...