Mort

Hola Enric! He vist que et llegiran aquest poema els de Breus (http://www.breus.idicom.net), i volia enviar-te un mail per felicitar-te per la circumstància... però després de llegir el poema m'estimo més felicitar-te precisament pel poema. De fet, és el que compta. I aquesta Mort realment no deixa indiferent. Crec que molts poetes s'hi poden emmirallar. L'he trobat, com t'he dit, brutal.

"Es mor el món amb un sospir,
entre vers i vers d'una poesia llegida en silenci.
Plora la mar amb escumes de gel
i vessen les terres de núvols de foc."

Uns contrastos enèrgics, vitals: mar / terres, gel / foc... El segon vers és un xic llarg, en comparació amb els altres, però és per "criticar-te" alguna cosa. No és que prometi, ja, aquesta primera estrofa: promet ja el primer vers! Una imatge dràstica, forta, tenaç... Continuo llegint.

"Esdevinc esclau d'una mort
que ja fa temps escoltava
en el lament de les solitàries ones."

Entra en escena la mort. Però una mort que més sembla una agonia eterna, profunda. Com un udol en la nit que mai no s'acabés. I aquesta imatge ran de mar, amb el brogit de les ones al fons, és la viva estampa (si em permets l'ús d'una expressió no precisament castissa) de la reflexió.

"Va ser un dia,
fa molt de temps
- recorda el vell rodamón -
i vaig escollir ser quelcom
que ningú volia ser...
res o poeta, ara ja no ho recordo..."

Una petita història en una estrofa que és un poema en ella mateixa. El clímax, sens dubte. Escollir ser quelcom que ningú volia ser. I l'últim vers... aquest "ara ja no ho recordo"... "res o poeta"... És com distingir genialitat de bogeria. Estem d'acord que res és res. Però... i poeta? Significa, potser, capacitat de digerir-ho, de païr-ho, d'entendre-ho tot? Crec que puc imaginar-me una resposta. O la resposta.

De debó que els has proposat un poema únic. En tens de molt bons, però aquest n'és, indiscutiblement, un d'excepcional.

Salut i gràcies per brindar-nos-el!!!

V.