Moments difícils

Si desapareixés, quant de temps trigarien a adonar-se'n?
Qui seria la primera persona que em trobaria a faltar?
De vegades, m'agradaria anar-me'n ben lluny, a algun indret on no m'hi pogués trobar ningú. A alguna petita vil·la plena de gent però cap cara coneguda.
Tot i així, poder veure als meus. Però que ells no em veiéssin a mi.
Poder comprobar qui m'estima de debò i qui tan sols ho fa veure.
Quina seria la primera boca de la qual sortiria la pregunta ansiada "On està?"
I després d'això, veure qui faria què per cercar-me.
Sincerament, crec que jo no sóc imprescindible per a ningú. Més que res, no em faig ser imprescindible. Sé que en el moment que estic amb algú, aquell algú s'ho passa bé amb mi, que quan em veu la gent, ve a saludar-me, a parlar. Però quan no hi sóc, no s'enrecorden. Crec que ho faig jo això. No puc culpar a ningú. És la meva forma de ser. No tinc un caràcter que deixi marca. Més aviat tinc un caràcter que es fa estimar, però que al cap d'un cert temps passa a l'oblit.
Estic segura que si desapareixés, a poques persones els hi costaria oblidar-me, poques persones em recordarien amb nostàlgia.
Sembla feta per mi la frase que algú va dir fa un temps:
"Desconeixo la utilitat de la meva existència."