Misèria

Dedicat a una maldestre, miserable i preciosa persona.

No feia cap falta
Aquella humiliació sense defensa.
Amb un botxí ple de papers
Signo el desterrament
Sense conèixer els límits
De la falòrnia
Que vas treballar entre bambolines
I vas sembrar la meva angoixa
Durant molt de temps
En qualsevol del espais
Que vaig haver d'habitar.

Viles, ciutats, Illes,
filles d'una mentida
que rau encara.

Soc qui soc
Des que algú va decidir
Per mi.

Soc ara el resultat exacte
De la maquinació sense límits.

Vas veure aquell babau que dansava
La dansa dels esclaus
Per a no res
Per tu només la pell.

Per a molt d'aquella enveja
Que rajava com l'aigua d'una font
Descoberta
Amb la ferida oberta
Ple de sang em vas deixar
Sang que no vaig escopir jo
Però si la vida.

Mentre sincerava els sentiments
Em masegaven els teus pits
Perfectes de desig obert
Lladre i mesquina vas ser.

I jo soc
Qui soc ara
Per la meva sang
Que veies caure
Pel gota a gota
Endollat a la meva vida
D'idiota sense fronteres
Llaminera de desgràcies
Que ningú ho diria
Quan mostraves les teves ondulacions
Perfectes del teu cos de bell monstre.

Soc qui ara soc
I he perdut el que tenia
Per tu puta cantonera
princesa en harmonia
Amb les tenebres i la misèria.
Lladre de sentiments
I d'objectes de metall.

I em sap greu
No haver-te pogut fer mal
Amb les meves mans
I esperar
Que potser t'arribi el vòmit
Dels agreujats per la teva cobdícia
De Judas
Vessant verd a sobre del teu cos
preciós de diable i assassina
De babaus.
I esperar per les passes de la vida
Que la teva pell de nina
Bruna i assolellada
Es torni aspre, rebregada
I ple d'arrugues.