Mira (Edelmira)(Glòria)

L'antiga Glòria era una dona poca coseta que ara es feia dir Edelmira, escurçat Mira, i mira tu que va voler -forma de volar- anar per la vida amb un canvi no només de nom, sinó de personalitat, de forma d'abillar-se, de pintar-se i pentinar-se. De passar de viure en una casa d'herència a pagar hipoteca per un àtic ruïnós amb el terrat esquitxat de cagades de gaviots, un estenedor amb corda ronyosa que s'esfilagarsava en un alliberament tensional del material o qui sap si l'invisible ser d'una cadena d'aranyes enredaires fartes d'estades esclafaires. I la mig teranyineta de la Mira que no filava prim deixant una catifa esventilant-se a tots els vents i descolorint-se a tots els sols i que dia sí i quatre no -i, va posa-li un més encara que no- no regava els testos. De resultes geranis anorreats i plantes crasses amb prou feines existents.

Quan era la Glòria prenia poniol i quan ho feia anomenava a aquell temps 'poniolòria'. El quadre d'un poni dòcil digne de fira càndida s'hi afegia, davant la taula, a mitja paret, amb muntanyes de color sègol de fons. Formava part d'un tram de temps passat i que campés sol allà on fos. Amb l'autorebatejadanominal de la dona les infusions van passar a ser importades amb desimportància, ni sabia què contenien -no ho llegia- i preses en bossetes que posaven 'Palmira Teatime' i ella agafava unes tisores de cuina i feia que el paperet només digués 'mira'. I el 'teatime', llegit allargassant i separant síl·labes malintencionadament la feia riure sorollosament -cosa que aprofitava per foragitar dragons que no havien d'entrar a menjar roba (com malament es creu, ja que s'atipen d'esguards i si són Mira-mirades festa grossa) per tal que romanguessin a fora, a l'escalf de l'estrella de la vida, a dormisquejar, els simpàtics sauris granelluts, a esperar insectam divers, fita, aliment i èxtasi i para de comptar, reproducció apart.


La Mira una tarda de juliol atípica va trobar estabornit pel carrer un desnonat que feia setmanes que agafava unes turques de cal Déu a base de vi de brick més que caducat que arreplegava del cul brut d'un supermercat molt verd. El va acompanyar allà on sabia que hi tenia parents, la pastisseria Montrisca. La sots-germana ni se'l va mirar i va intentar tant com va poder vendre a la Mira xocolata suprema, o una bossa de magdalenes de poma de la vall del Loira, o una coca de sucre que en sentir la venedora es va trencar amargament perquè era de mena crítico-subtil.

O sigui, sigui O, que l'ex-Glòria va endur-se aquell desgraciat allà on vivia ella.

I, fixa't, tu, el que és la vida! Amb el temps i una canya i unes quantes canes ben portades, la Mira i el Nonny-Drunk (l'anomenaven així i així es va quedar, i em pregunto en quin país vivien) van acabar ensinistrant mini-rèptils en cordes barbudes multifíliques amb espectadors sobre una catifa de motius desdibuixats que col·locaven la roba d'abrigar en munyocs dins de testos desterrats, que donaven restes d'aigua de cantimplores a vegetals passa-com-puguis susceptibles de deixondiment i que a canvi omplien de Mirafusions (sense lletra petita per llegir, interès nul per a tothom). I, tu, l'ocellam defecaire va abandonar el vici, entre tants somriures i il·lusions.