Millor deixar-ho

No hi havíem d'haver anar. El primer període de fredor després dels quatre anys que feia que anàvem junts no justificava aquest pas endavant. És cert que els últims mesos la nostra relació havia quedat reduïda al sexe dels caps de setmana i que no esmerçàvem temps ni per a la conversa ni per la tendresa. Ens havíem entès a la primera. i anar a viure junts va ser un pas natural i ràpid. Vam encaixar perfectament: el seu tarannà a casa no em molestava i ell es va adaptar a la meva manera de fer. Massa iguals, cap conflicte, i la passió es va fondre.
Vaig ser jo qui va dir que havíem de parlar, i vaig ser jo qui va acceptar la seva solució. Una solució que ha retardat el que hauríem d'haver fet abans d'obrir ferides que no existien. La nostra història s'havia acabat i hauríem quedat com un bon record. Vaig decidir acceptar tot el que comportés la idea del Pau, tot fent un esforç per dissimular els meus sentiments.
S'havia informat de com anava aquest món i assumia el paper del qui ho ha fet tota la vida. Tot va ser molt fàcil; deu minuts després d'arribar al bar, una parella ja se'ns va acostar. Ell va entrar al joc. Els vaig seguir en silenci i vaig accedir a anar a una sala més fosca i hi vaig començar a veure com si jo no fos jo i vaig mirar aquella parella amb pena i també al Pau. I me'n vaig anar.